Job 30:16-31

Mentrestant la vida se m’escapa, els dies d’aflicció s’apoderen de mi. La nit em mina els ossos, el dolor que em rosega no dorm. La pell em tiba amb violència, m’estreny com el coll d’una túnica. Déu m’ha llançat al fang i jo m’he tornat pols i cendra. Jo t’imploro, Déu meu, i no em respons. Estic davant teu, tu veus el que em passa. T’has tornat cruel envers mi, m’empaites amb la força de la teva mà. Em carregues a la gropa del vent i em sacseja la tempesta. Sé que em portes a la mort, el lloc reservat a tots els vivents. ¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna? ¿A qui no fa cridar auxili el dolor? ¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia? ¿No he sentit compassió davant el pobre? Jo esperava la felicitat i ha vingut la desgracia, anhelava la llum i ha arribat la foscor. Se’m remouen les entranyes sense parar, tinc al davant dies d’aflicció. Camino tot trist, sense escalf. M’alço en l’assemblea i crido auxili. M’he convertit en germà dels xacals i en company dels estruços. La pell se’m torna negra al meu damunt i els meus ossos, enfebrats, cremen i s’assequen. La meva lira acompanya cants de dol, i la flauta, la tonada dels qui ploren.