Job 29

29
Onzè poema de Job
1Job continuà així el seu discurs:
Abans jo era molt feliç
2Si jo pogués reviure els temps passats,
aquells dies en què Déu em protegia,#x
3quan brillava damunt meu la seva llum
i la seva claror em guiava en la fosca,
4quan em trobava en la plenitud de la vida#x
i Déu, l’amic,#x em guardava la casa!
5El Totpoderós era encara vora meu
i els meus fills m’envoltaven.#x
6Podia banyar-me els peus amb llet,
del terreny pedregós en treia rius d’oli.#x
7Quan sortia a la porta de la ciutat,
quan prenia seient a la plaça,
8els joves m’obrien pas en veure’m
i els ancians es posaven drets.#x
9Els prohoms paraven d’enraonar,
tenien la boca closa.#x
10Els governants abaixaven la veu,
la llengua se’ls encastava al paladar.
11La gent que em sentia em felicitava,
tothom qui ho veia en donava testimoni:
12jo salvava el pobre suplicant
i l’orfe sense empara.#x
13Els agonitzants em beneïen.
Jo tornava el goig al cor de la viuda.#x
14Per vestit em posava la justícia,
el dret em feia de mantell i diadema.#x
15Jo era els ulls del cec
i els peus del coix,#x
16era el pare dels pobres
i l’advocat dels estrangers.#x
17Jo trencava les barres del malvat
i li treia la presa de les dents.#x
18Pensava: «Moriré dintre el meu niu,
amb tants dies com grans de sorra.
19Tinc les arrels plantades vora l’aigua,
la rosada fa nit a les meves branques.
20El meu prestigi augmenta i es renova,
em rejoveneixo com un arc tensat.»#x
21Tothom m’escoltava amb atenció,
acollien en silenci el meu consell.#x
22Ningú no objectava res al que jo deia,
el meu discurs els amarava gota a gota.#x
23M’esperaven com s’espera la pluja,
com qui es deleix pels ruixats de primavera.#x
24Jo somreia als qui no tenien confiança,
la llum de la meva mirada els sostenia.#x
25Era el seu cabdill i els mostrava el camí,
seia com un rei entre la tropa,
jo, el consolador dels afligits.

S'ha seleccionat:

Job 29: BCI

Subratllat

Comparteix

Copia

None

Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió