Jeremies 10:1-22

Gent d’Israel, escolteu la paraula que el Senyor us adreça! Això diu el Senyor: «No imiteu el que fan els altres pobles. No us alarmeu pels senyals celestes, encara que els pagans se n’alarmin. Els costums dels pagans són absurds; tallen un arbre del bosc, el treballen i en fan una escultura, la decoren amb or i plata i l’asseguren amb claus, a cops de martell, perquè no faci moviment. Aquests ídols són com espantalls dels horts: no parlen i, com que no caminen, els han de portar a coll. No els temeu: no us faran ni bé ni mal.» Ningú no és com tu, Senyor: tu ets gran, el teu nom és gran i poderós. Qui no et respectaria, rei de les nacions? Tu sol et fas respectar. Entre els savis del món i entre tots els seus reialmes, ningú no és com tu. Tots ells, sense excepció, són beneits i estúpids; l’escola dels ídols els fa durs com soques. Importen plata batuda de Tarsis i or d’Ufaz; l’escultor i l’orfebre en fan estàtues revestides de porpra vermella i violeta. Tot això és l’obra dels savis! El Senyor és Déu veritable, el Déu viu, el rei etern. Al seu embat tremola la terra, les nacions no aguanten el seu enuig. Digueu això a aquesta gent: «Els déus que no han format el cel i la terra desapareixeran de la terra i de sota el cel.» Però el Senyor ha fet la terra amb el seu poder; amb la seva saviesa sosté els continents, ha desplegat el cel amb la seva intel·ligència. Quan fa sentir el seu tro, hi ha remor d’aigua en el cel, fa pujar els núvols de l’extrem de la terra, amb els llamps desferma la pluja, fa sortir els vents dels seus amagatalls. A tots aquells homes els manca senderi: els argenters s’avergonyiran dels seus ídols, perquè allò que han fos és mentida, no té alè; són coses absurdes, un autèntic engany, i desapareixeran quan el Senyor passarà comptes. Ell, possessió del poble de Jacob, no és com aquests ídols: és el creador de tot i té Israel com a pròpia heretat. El seu nom és “Senyor de l’univers”.» Recull de terra el farcell, tu que vius en ple setge! El Senyor anuncia això: «Aquesta vegada llançaré amb la fona els habitants d’aquest país, d’un cop de mà els faré arribar on ara apunto.» Ai de mi! Quina desfeta! Se m’ha obert la ferida. Jo pensava: «Com podré suportar aquest mal!» Sóc com una tenda devastada. N’han arrencat totes les cordes: els fills m’han abandonat, no me’n queda cap. Ja no em plantarà ningú la tenda, no hi haurà qui n’alci la lona. Els pastors eren uns necis, no consultaven el Senyor; per això, com que no han tingut seny, tot el ramat se’ls ha esgarriat. Atenció, arriben notícies: S’acosta una gran remor del país del nord que convertirà les viles de Judà en un desert, en un refugi de xacals.