Jutges 5:1-31

Aquell dia, Dèbora, juntament amb Barac, fill d’Abinóam, va entonar aquest cant de victòria: Quan a Israel s’aixequen capitans, el poble s’ofereix voluntari: Beneïu el Senyor! Escolteu, reis! Atents, sobirans! Jo canto en honor del Senyor; toco i canto al Senyor, Déu d’Israel. Senyor, quan sorties de Seïr, quan avançaves per l’estepa d’Edom, la terra tremolava i el cel era un devessall: un devessall d’aigua eren els núvols. Les muntanyes s’estremien al teu davant, Senyor; al teu davant, Senyor, Déu d’Israel. Això fou el Sinaí! En temps de Xamgar, fill d’Anat, en temps de Jael, els camins eren deserts, els vianants seguien rutes amagades. Els camps, ningú no els treballava, ningú no els treballava a Israel, fins que em vaig alçar jo, Dèbora, fins que em vaig alçar com a mare d’Israel. El poble es triava nous déus, i, tot seguit, de les ciutats vingué la guerra. I no es veia ni un escut ni una llança entre els quaranta batallons d’Israel! El meu cor és amb els cabdills d’Israel, amb els voluntaris del poble: Beneïu el Senyor! Canteu, vosaltres, els qui munteu someres rosses, amb tapissos per guarniment, i que aneu fent camí! Amb veu més forta que els aiguaders, la gent canta en els abeuradors les victòries del Senyor, les victòries dels camperols d’Israel: el poble del Senyor ja baixa a les ciutats! Desvetlla’t, Dèbora, desvetlla’t! Desvetlla’t, desvetlla’t i entona un cant! Aixeca’t, Barac! Captura els qui et capturaven, fill d’Abinóam! El clan de Sarid baixa a trobar els valents, el poble del Senyor baixa a trobar-me amb els herois. També vénen els d’Efraïm, arrelats a les muntanyes d’Amalec. Darrere, segueix Benjamí, responent a la crida. De Maquir han baixat els qui comanden; de Zabuló, els qui tenen la vara de cabdill. A Issacar, els caps estan amb Dèbora. Com Issacar, també Barac i els seus homes s’han llançat corrent cap a la vall. En els clans de Rubèn hi ha grans enraonies! Per què us heu quedat a les cledes a escoltar flabiols de pastors? En els clans de Rubèn hi ha grans discussions! Enllà del Jordà, Galaad té les cabanes. I per què Dan no s’ha mogut dels seus vaixells? Aser s’ha quedat vora la mar, reposa tranquil en els seus ports. Però Zabuló és un poble que s’ha jugat la vida, igual que Neftalí, en els turons a camp obert. Arriben els reis al combat, es llancen a l’atac els reis de Canaan, a Tanac, vora les aigües de Meguidó, però no s’apoderen de res d’argent com a botí. Des del cel combaten els astres; fent els seus camins combaten Sisserà. Se l’ha endut el riu Quixon; el riu etern, el riu Quixon. Trepitja victoriosa, ànima meva! Els cascos dels cavalls han quedat destrossats amb el galop, el galop dels corsers. «Maleïu la ciutat de Meroz, maleïu-la», diu l’àngel del Senyor; «maleïu els seus habitants, perquè no han vingut a auxiliar el Senyor, a auxiliar el Senyor amb els seus herois.» Beneïda entre les dones Jael, muller d’Hèber, el quenita; beneïda entre les dones que viuen en tendes! Sisserà li demanava aigua; ella li ha donat llet, li ha ofert mató en tassa de nobles. Després, amb la mà esquerra ha pres l’estaca i amb la dreta una maça de fuster; ha estassat Sisserà, li ha obert el cap: l’estaca clavada li ha travessat la templa. Ha caigut doblegat, estirat als peus d’ella, ha caigut doblegat als seus peus; allà on s’ha doblegat, allà ha caigut mort. La mare de Sisserà guaita per la finestra, sospira entre les gelosies: «Per què triga a tornar el seu carro? Per què es retarda el brogit dels carruatges?» Ella no para de repetir la resposta de la seva dama més assenyada: «Segur que han recollit botí i ara se’l reparteixen: una noia o dues per a cada guerrer, i roba virolada per a Sisserà; un botí de roba virolada, amb brodats, brodats de color per a les noies captives.» Que tots els teus enemics, Senyor, acabin com Sisserà! Però els amics del Senyor, que siguin com el sol, que s’alça amb tot el seu esclat. I durant quaranta anys el país va viure en pau.