Tota la comunitat dels israelites va partir d’Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d’Egipte. En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien:
– Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d’Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.
El Senyor va dir a Moisès:
– Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d’acord amb això que els mano. I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s’han d’emportar, n’agafaran el doble del que recullen els altres dies.
Moisès i Aaron van dir a tots els israelites:
– Aquest vespre sabreu que el Senyor us ha fet sortir del país d’Egipte, i al matí veureu la glòria del Senyor, ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?
Moisès va afegir:
– Al vespre el Senyor us donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor.
Moisès va dir a Aaron:
– Digues a tota la comunitat dels israelites: “Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions.”
I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s’apareixia en el núvol.
El Senyor digué a Moisès:
– He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: “Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu.”
Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. Quan s’esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: «Man hu?» (que vol dir: «Què és això?»), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
– Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. El manament del Senyor és aquest: Que cadascú en reculli el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d’un ómer per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda.
Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar.
Moisès també els va dir:
– Que ningú no en guardi gens per a l’endemà.
Amb tot, alguns no van fer cas de Moisès i en guardaren per a l’endemà, però es va omplir de cucs i es va podrir. Moisès s’indignà contra ells.
Cada matí tothom en recollia, cadascú segons el que necessitava per a menjar. Quan el sol escalfava, la resta es fonia. El dia sisè en recolliren el doble, dues mesures per persona. Els principals de la comunitat van anar a comunicar-ho a Moisès. Ell els digué:
– El Senyor ho ha manat així. Demà és dissabte, dia de repòs consagrat al Senyor. Coeu el que hàgiu de coure, i bulliu el que hàgiu de bullir, i el que sobri, reserveu-ho i guardeu-ho per a demà.
Ells ho van guardar fins l’endemà, tal com Moisès havia ordenat, i no s’hi van posar els cucs ni es va podrir. Moisès els digué:
– Mengeu-vos-ho avui, perquè avui és dia de repòs en honor del Senyor, i no en trobareu pas als camps. Durant sis dies en recollireu, però el dia setè és dia de repòs, i no n’hi haurà.
Tot i això, alguns del poble sortiren a buscar-ne el dia setè, però no en van trobar. Llavors el Senyor va dir a Moisès:
– Fins quan us negareu a complir els meus manaments i les meves lleis? Tingueu present que el Senyor us ha donat el dissabte, dia de repòs; per això, el dia sisè us dóna pa per a dos dies. Quedeu-vos cadascú al seu lloc; el dia setè ningú no ha de sortir.
Així, doncs, el poble va reposar el dia setè.
Els israelites van donar a aquella substància el nom de mannà. Era blanca com la llavor de coriandre, i tenia un gust com de galetes de mel.
Moisès va dir:
– El Senyor ens ha donat aquesta ordre: “Ompliu de mannà la mesura d’un ómer i guardeu-la, perquè les generacions futures vegin el pa amb què us vaig alimentar al desert quan us vaig fer sortir del país d’Egipte.”
Moisès va dir a Aaron:
– Pren una gerra i posa-hi una mesura de mannà. Després deixa-la davant el Senyor, perquè es conservi el mannà per a les generacions futures.
Tal com el Senyor havia ordenat a Moisès, Aaron va posar la gerra davant el document de l’aliança, per tal de conservar el mannà.
Els israelites van menjar mannà durant quaranta anys, fins que arribaren en una terra habitada. En van menjar fins que foren a les fronteres del país de Canaan.
Aplicació de la Bíblia
Bible App for Kids
