Èxode 1:6-21

Al cap d’un quant temps, Josep va morir, i també tots els seus germans i tota aquella generació. Però els descendents d’Israel van ser fecunds, es van multiplicar i propagar, i arribaren a ser tan nombrosos que omplien el país. Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d’Egipte, i digué al seu poble: – Aquests israelites són un poble massa nombrós, més fort que nosaltres. Actuem amb habilitat. Si anessin multiplicant-se, el dia que hi hagués guerra s’aliarien amb els nostres enemics per combatre contra nosaltres, i se n’anirien d’aquest país. Llavors els van imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d’aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l’argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament. Hi havia dues llevadores hebrees que es deien Xifrà i Puà. El rei d’Egipte els digué: – Quan ajudeu les dones hebrees en el part, si veieu que neix un nen, mateu-lo; si és una nena, deixeu-laviure. Però les llevadores temien Déu i no complien les ordres del rei d’Egipte, sinó que deixaven viure els nens. Llavors el rei va cridar les llevadores i els digué: – Per què feu això de deixar viure els nens? Elles respongueren al faraó: – És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes i, quan hi arriba la llevadora, ja han tingut el fill. Déu va afavorir les llevadores, i el poble va créixer i arribà a ser molt nombrós. I a les llevadores, que havien temut Déu, ell els va donar una descendència.