Cohèlet Introducció
Introducció
Cohèlet (o Eclesiastès, nom amb què es coneix tradicionalment aquest llibre) és un escrit sapiencial, però que ataca els principals postulats de la saviesa tradicional del seu temps. Pertany al cànon de les Escriptures des de bon principi, i de temps antic els jueus el llegeixen en la festa dels Tabernacles. Tot i això, encara avui és sorprenent de trobar dins la Bíblia un escrit que sembla presentar un Déu llunyà i arbitrari (7,14), que nega que els homes siguin premiats o castigats en aquest món i dubta que ho siguin en l’altre (3,21; 6,12; 8,12-14; 9,3), i que proclama que el millor que pot fer l’home és menjar, beure i gaudir de la felicitat del seu treball (5,17). És un llibre amb aparents contradiccions, sempre controvertit i no gaire fàcil d’entendre, començant pel seu mateix nom.
Autor i data de composició
L’encapçalament atribueix l’obra a «Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem» (1,1). El significat del terme hebreu cohèlet (que apareix també en 1,2.12; 7,27; 12,8.9.10) és incert; segons l’opinió més estesa entre els estudiosos, significa ‘convocador’, ‘president’, ‘orador’ o ‘portaveu d’una assemblea’. Un significat semblant té l’altre nom amb què és conegut el llibre: «Eclesiastès», transcripció a través del llatí de la paraula grega, derivada deeclesia (‘assemblea’), amb què es traduí al grec el nom hebreu del llibre. Altres opinen que el terme cohèlet tindria el sentit de ‘col·leccionador de proverbis’ (vegeu 12,9-11).
L’expressió «fill de David» (1,1) es refereix clarament a Salomó, a qui s’atribueixen també altres llibres sapiencials. Un lligam entre el nom «Cohèlet» i Salomó es pot trobar potser en 1Re 8,1-12, on el rei convoca o congrega els representants del poble a Jerusalem. De tota manera, la perspectiva de l’autor, excepte en 1,12-2,26, on fingeix haver estat rei, no és la d’un rei sinó la d’una persona incapaç de posar remei a les injustícies comeses per alts càrrecs del seu poble. A més, el llibre sembla redactat en una època molt posterior a la de Salomó. Per tant, cal pensar que el savi anònim que el va compondre (vegeu 12,9) se serví del procediment, corrent en la seva època, d’atribuir a grans personatges del passat obres inspirades en el seu ensenyament.
L’escepticisme que manifesta l’obra i la seva crítica de la doctrina de la retribució temporal ens inviten a situar-la en època postexílica. La llengua emprada en el llibre és posterior a la d’Esdres i Nehemies (escrits probablement entorn de l’any 300 aC: vegeu la introducció a Esdres). D’altra banda, l’obra sembla anterior a la persecució d’Antíoc IV Epífanes (175-164 aC), que va desvetllar de nou l’esperit del judaisme. Per tot això, és probable que el llibre hagi estat escrit entorn de la segona meitat del segle III aC.
Cohèlet parla a vegades d’ell mateix en primera persona (1,12-18), però altres vegades el llibre parla d’ell en tercera persona (1,2; 7,27; 12,8-10). Aquest és un dels indicis que tant el títol (1,1) com l’epíleg (12,9-14), a més potser del tema (1,2) que és repetit abans de l’epíleg (12,8), foren introduïts per un editor posterior. Aquest també podria haver fet retocs o afegits a l’obra (vegeu 7,27 i la nota a 11,9). Fora d’això, i malgrat les seves aparents contradiccions, sembla que el cos del llibre és fonamentalment obra d’una mateixa persona.
Contingut i estructura
L’autor escriu en una barreja de poesia i prosa, sense que es vegi bé on hi ha el límit entre l’una i l’altra. El ritme és irregular i es fa recurs sovint al paral·lelisme. Hi abunden les frases llargues i complicades, però la sintaxi i el lèxic són pobres. Malgrat tot, té fragments molt reeixits, i la descripció de la vellesa amb què acaba el cos de l’obra (12,1-7) es pot considerar un dels millors textos de la poesia bíblica.
L’obra està constituïda per una combinació, poc estructurada, de proverbis, exemples, paràboles, confessions que expliquen l’experiència de l’autor, exhortacions... El gènere dominant, que engloba els altres, és el de la reflexió a partir de la pròpia experiència. Aquesta falta d’estructuració fa difícil de dividir el llibre en paràgrafs i comprendre bé el pensament del qui escriu. En el cos de l’obra (1,2-12,8) hi podem distingir una pregunta que completa el tema assenyalant quina serà la línia de reflexió (1,3), un pròleg sobre el retorn cíclic de les coses (1,4-11) i una autocrítica de l’autor sobre la seva experiència (1,12-2,26). Pel que fa a la resta, no hi ha acord sobre quina és l’estructura general del llibre.
La vida i el seu sentit
Enfront de la seguretat amb què la doctrina sapiencial tradicional pretenia de comprendre l’univers i la vida, Cohèlet reconeix que la saviesa explica moltes coses (2,13-14; 7,12; 8,1.5), però nega que pugui arribar a comprendre la totalitat i el sentit de l’univers (8,17); en el fons, el món i l’home resten totalment impenetrables, i només Déu en té la clau (11,5). Semblantment, Cohèlet nega que la conducta bona o dolenta de l’home determini les seves condicions de vida en aquest món (8,10-14), i es mostra escèptic sobre la possibilitat d’una retribució més enllà de la mort (3,21; 6,12; 10,14), encara que no dubta de l’existència d’un judici futur (3,17; 11,9; 12,14). El destí de l’home és en mans de Déu, que el manté amagat (6,10-12; 7,14; 11,5).
Però, malgrat el que acabem de dir i malgrat la seva repetida afirmació que tots els esforços de l’home en aquest món són en va (1,3+), Cohèlet no és un escèptic total que menyspreï la vida. Ben al contrari, com a conclusió de les seves reflexions afirma sovint que, durant els breus dies que precedeixen l’arribada de la mort (9,12; 12,1-7), cal fruir de totes les coses bones de la vida com un do de Déu (5,17-19; 9,7). Això no vol dir que l’autor sigui un hedonista: coneix la manca de consistència dels plaers d’aquest món (2,1-11) i recomana de reverenciar Déu com a única sortida (5,6; 7,18).
Les reflexions de Cohèlet constitueixen l’última etapa del camí que acabarà amb la descoberta d’una retribució més enllà de la mort. Si bé en un estadi anterior, reflectit en els llibres de Jeremies (31,29-30) i Ezequiel (18,1-20), la concepció d’una retribució col·lectiva havia estat completada per la de la retribució individual, faltava encara que els savis deixessin de considerar la felicitat temporal com un valor absolut, com un fi en si mateix. El llibre de Cohèlet, que valora els plaers terrenals, en remarca alhora la futilitat i orienta així l’esperit a un més enllà que precedeix el judici de Déu (12,13-14). També el llibre de Daniel (12,1-3) obre, en aquest sentit, nous horitzons, que Jesucrist acabarà d’il·luminar (Mt 25,31-46). Aquesta és igualment l’aportació dels llibres dels Macabeus (2Ma 12,43-46) i de la Saviesa (cc. 2-5).
En tot cas, és d’admirar, i resulta un model a imitar, la lucidesa crítica de Cohèlet, que ja anticipa algunes de les afirmacions fonamentals de Jesús (Mt 5,45; 6,34). El llibre de Cohèlet encara no arriba a proclamar que els pobres són benaurats, però ja nega que ho siguin els rics.
S'ha seleccionat:
Cohèlet Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso