Aquest poble d’Israel
ha perdut el seny,
no té gens d’enteniment.
Si fossin intel·ligents, ho comprendrien,
endevinarien el sentit del seu destí.
Com és que un sol home n’empaita mil
o que dos en fan fugir deu mil?
És que la seva Roca els ha venut,
el Senyor els posa en mans d’ells.
Però no és com la nostra,
la roca d’ells,
prou que ho saben
els nostres enemics!
»El cep que els preparo
és cep de Sodoma,
collit a les feixes de Gomorra:
té els raïms verinosos, amargants,
i fa un vi com el verí de les serps,
com el verí mortal dels escurçons.
Això els tinc preparat a casa meva,
els ho he reservat en el meu celler.
A mi em toca de passar comptes
i pagar,
en el moment
que els seus peus relliscaran.»
El dia del desastre és imminent,
s’acosta de pressa la seva hora.
El Senyor farà justícia al seu poble,
s’apiadarà dels seus servidors,
quan veurà que han perdut les forces
i no queden ni infants ni adults.
I dirà:
«On són els déus dels estrangers?
On és la roca on cercaven refugi?
¿No se us menjaven
el bo i millor dels sacrificis?
¿No se us bevien el vi de les libacions?
Que vinguin ara a defensar-vos,
que vinguin a protegir-vos!
Reconeixeu-ho, doncs: només jo sóc,
i no hi ha altres déus fora de mi.
Jo dono la mort o la vida,
jo fereixo i curo les ferides.
Ningú no em prendrà res de les mans.
Alço la mà cap al cel, i juro això
per la meva vida, que és eterna:
Quan esmolaré, com un llamp,
la meva espasa
i armaré les meves mans
per fer justícia,
tornaré als enemics el que es mereixen,
donaré la paga als qui em volen mal.
S’embriagaran de sang
les meves fletxes,
s’atiparà de carn la meva espasa,
de sang dels morts i dels presoners,
de caps dels capitostos enemics.»
Crida de goig amb ell, oh cel,
prosterneu-vos davant d’ell
tots els déus:
farà justícia per la sang dels seus fills,
tornant als qui l’odien
el que es mereixen
i perdonant el país del seu poble.
Moisès, acompanyat de Josuè, fill de Nun, va fer sentir al poble totes les paraules d’aquest càntic.