Deuteronomi 32:1-27

Calleu, oh cels, que parlaré; escolta, terra, el meu vaticini! La meva doctrina caurà com la pluja, baixaran com rosada les meves paraules, com el ploviscó que rega l’herba, com un ruixat damunt els prats. Ara proclamo el nom del Senyor, doneu glòria al nostre Déu: «Ell és la Roca», el seu obrar és irreprensible, són justos tots els seus camins. És el Déu fidel, sense malícia, és bo i és recte. L’han ofès, no són fills seus, aquesta gent innoble i poc sincera. ¿Al Senyor, el pagues així, poble insensat i sense seny? ¿No és el pare que t’ha engendrat, el creador que t’ha fet? Recorda’t dels temps antics, vés pensant en cada generació; pregunta-ho al teu pare i t’ho dirà, fes-t’ho contar pels ancians. Quan l’Altíssim repartia els pobles i separava els uns dels altres els fills d’Adam, va establir les fronteres de cada nació segons el nombre dels fills de Déu. Llavors el Senyor es reservà el seu poble, els fills de Jacob, com a pròpia heretat. El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers. A cavall de les altures del món, l’alimentava amb collites dels camps, el criava amb la mel de les roques i amb l’oli tret de la pedra dura, amb mató de vaca i llet d’ovella i amb greix de xais i de moltons, amb bestiar de Basan i cabrits, acompanyats de la flor del blat; i bevia el vi escumós, sang del raïm. Jeixurun s’engreixà i tirava guitzes. Gras, fornit i corpulent, abandonà Déu, el seu creador, deshonrà la Roca que el salvava. Els israelites engelosien el Senyor adorant déus estrangers, l’irritaven amb cultes detestables, amb sacrificis oferts a dimonis, que no són déus, a déus que no coneixien, divinitats noves, tot just arribades, que els vostres pares mai no havien venerat. Israel, oblides la Roca que et féu néixer, no fas cas del Déu que t’ha donat la vida. En veure això, el Senyor se’n va cansar i es disgustà dels seus fills i filles. Ell va dir: «Quan els amagui la mirada, veuré quina serà la seva fi; perquè són una gent perversa, uns fills que no són de fiar. M’han engelosit adorant els qui no són déus, m’han irritat venerant el no-res. Per a engelosir-los, em valdré també jo d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-los, d’un poble sense seny. El foc del meu rigor ja crema i abrusarà fins al país dels morts, devorant la terra i les seves collites, inflamant els fonaments de les muntanyes. Apilaré desgràcies damunt d’ells, gastaré contra ells les meves fletxes: fam que extenua, febres que abaten i epidèmies malignes; atiaré contra ells els ullals de les feres, el verí de les serps que s’esmunyen per la pols. Pels carrers, l’espasa els prendrà els fills, i dintre casa es moriran d’esglai, tant els joves com les noies, tant els vells com els nadons. »Jo em deia: “No en deixaré rastre, ningú no guardarà el seu record.” Però no vull que l’enemic s’ensuperbeixi, que s’enorgulleixin els opressors del poble. No vull que pensin: “Que en som, de poderosos! Tot això no és pas obra del Senyor!”