Deuteronomi 32:1-27
Deuteronomi 32:1-27 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Escolteu, cels, que vull parlar, i que la terra escolti les paraules de la meva boca! Caigui com la pluja el meu ensenyament, regalimi com la rosada el meu discurs; com el plugim sobre l’herbei, i com els ruixats sobre el prat. Perquè vull proclamar el nom del Senyor: reconegueu la grandesa del nostre Déu. Ell és la roca, el seu obrar és perfecte; tots els seus camins són justos. És Déu fidel, sense malícia; és just i recte. S’ha portat malament amb ell –no són dignes de ser fills seus–, aquesta generació malvada i perversa. ¿Així us comporteu amb el Senyor, poble neci i sense seny? ¿No és ell el teu pare que et va crear? Ell t’ha fet i t’ha format! Recorda els temps antics, repassa els anys, generació per ge-neració. Pregunta al teu pare, que ell t’ho dirà, als teus ancians, que t’ho expliquin. Quan l’Altíssim va assignar heretat a les nacions, va separar els fills d’Adam, va fixar límits als pobles, segons el nombre dels fills d’Israel. Perquè la porció del Senyor és el seu poble, Jacob, la seva heretat preciosa. El troba a la terra desèrtica, enmig de la desolació d’espantosa solitud, el protegeix, el sustenta i el cuida, com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la seva niuada i plana sobre els seus petits, estén les seves ales, els pren, i els porta sobre les seves plomes. El Senyor, tot sol, els va guiar, sense l’ajut de cap altre déu foraster. El féu remuntar a les altures de la terra, el nodrí amb els fruits del camp, li féu xuclar la mel de la roca, i l’oli de les dures pedres; amb quallada de les vaques i llet de les ovelles, amb greix d’anyells; amb moltons de la raça de Basan, i cabrits, amb la flor dels grans de blat, i de la sang del raïm en vas poder beure vi. Però Jeixurun s’ha engreixat i tira guitzes, s’ha ben atipat, s’ha fet pesat i tou, i ha rebutjat Déu, el seu Creador, ha menyspreat la roca de la seva salvació. L’han engelosit amb déus estran-gers, amb ídols abominables l’irriten. Han fet sacrificis als dimonis, i no a Déu: a uns déus que no coneixien, nouvinguts, arribats de poc, a qui no havien servit els seus avantpassats. De la roca que t’ha engendrat no fas cas, i t’has oblidat del Déu que t’ha format. El Senyor ho ha vist i els ha rebutjat, perquè els seus fills i les seves filles l’han provocat, i ha dit: “Apartaré la mirada d’ells, a veure quina serà la seva fi, perquè és una generació perversa, fills en els quals no hi ha lleialtat. Ells m’han provocat a gelosia amb allò que no és Déu, m’han fet aïrar amb els seus déus irreals; i jo els provocaré a gelosia amb allò que no és poble, i els faré aïrar amb una nació fo-rassenyada. Perquè ha saltat foc de la meva còlera, que cremarà fins al país dels morts, devorarà la terra i els seus pro-ductes i abrusarà els fonaments de les muntanyes. Aplegaré damunt d’ells calamitats, esgotaré contra ells les meves sa-getes. Consumits per la fam, rosegats per la febre i per la plaga mortal, enviaré contra ells les dents de les feres, amb el verí dels rèptils de la pols. A fora, l’espasa segarà els fills; a dins la casa, imperarà el terror: moriran els joves i les donzelles, les criatures i els vells de cabells blancs. Vaig pensar que els escamparia, que esborraria la seva memòria d’entre els homes, si no fos que temo el vituperi de l’enemic i que en el malentès els seus ad-versaris vinguessin a dir: «La nostra força ha vençut i el Senyor no hi ha fet res en això.»
Deuteronomi 32:1-27 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Calleu, oh cels, que parlaré; escolta, terra, el meu vaticini! La meva doctrina caurà com la pluja, baixaran com rosada les meves paraules, com el ploviscó que rega l’herba, com un ruixat damunt els prats. Ara proclamo el nom del Senyor, doneu glòria al nostre Déu: «Ell és la Roca», el seu obrar és irreprensible, són justos tots els seus camins. És el Déu fidel, sense malícia, és bo i és recte. L’han ofès, no són fills seus, aquesta gent innoble i poc sincera. ¿Al Senyor, el pagues així, poble insensat i sense seny? ¿No és el pare que t’ha engendrat, el creador que t’ha fet? Recorda’t dels temps antics, vés pensant en cada generació; pregunta-ho al teu pare i t’ho dirà, fes-t’ho contar pels ancians. Quan l’Altíssim repartia els pobles i separava els uns dels altres els fills d’Adam, va establir les fronteres de cada nació segons el nombre dels fills de Déu. Llavors el Senyor es reservà el seu poble, els fills de Jacob, com a pròpia heretat. El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers. A cavall de les altures del món, l’alimentava amb collites dels camps, el criava amb la mel de les roques i amb l’oli tret de la pedra dura, amb mató de vaca i llet d’ovella i amb greix de xais i de moltons, amb bestiar de Basan i cabrits, acompanyats de la flor del blat; i bevia el vi escumós, sang del raïm. Jeixurun s’engreixà i tirava guitzes. Gras, fornit i corpulent, abandonà Déu, el seu creador, deshonrà la Roca que el salvava. Els israelites engelosien el Senyor adorant déus estrangers, l’irritaven amb cultes detestables, amb sacrificis oferts a dimonis, que no són déus, a déus que no coneixien, divinitats noves, tot just arribades, que els vostres pares mai no havien venerat. Israel, oblides la Roca que et féu néixer, no fas cas del Déu que t’ha donat la vida. En veure això, el Senyor se’n va cansar i es disgustà dels seus fills i filles. Ell va dir: «Quan els amagui la mirada, veuré quina serà la seva fi; perquè són una gent perversa, uns fills que no són de fiar. M’han engelosit adorant els qui no són déus, m’han irritat venerant el no-res. Per a engelosir-los, em valdré també jo d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-los, d’un poble sense seny. El foc del meu rigor ja crema i abrusarà fins al país dels morts, devorant la terra i les seves collites, inflamant els fonaments de les muntanyes. Apilaré desgràcies damunt d’ells, gastaré contra ells les meves fletxes: fam que extenua, febres que abaten i epidèmies malignes; atiaré contra ells els ullals de les feres, el verí de les serps que s’esmunyen per la pols. Pels carrers, l’espasa els prendrà els fills, i dintre casa es moriran d’esglai, tant els joves com les noies, tant els vells com els nadons. »Jo em deia: “No en deixaré rastre, ningú no guardarà el seu record.” Però no vull que l’enemic s’ensuperbeixi, que s’enorgulleixin els opressors del poble. No vull que pensin: “Que en som, de poderosos! Tot això no és pas obra del Senyor!”