Fets dels Apòstols 27:33-44

Mentrestant s’anava fent de dia i Pau animava tothom a prendre aliment. Els deia: – Avui fa catorze dies que esteu a l’expectativa i els heu passat dejuns, sense menjar res. Us recomano, doncs, que prengueu aliment: el necessiteu per a salvar-vos. Ningú de vosaltres no perdrà ni un sol cabell. Havent dit això, prengué pa, digué l’acció de gràcies a Déu davant de tothom, el partí i començà a menjar. Llavors tots es van animar i prengueren aliment. En aquell vaixell, érem dues-centes setanta-sis persones. Quan hagueren menjat prou, van treure pes a la nau llençant el blat al mar. Quan es va fer de dia, no sabien identificar aquella terra; tan sols distingien una badia amb una platja i van determinar d’acostar-hi la nau. Van desfer les àncores i les abandonaren a la mar; afluixaren també els lligams dels timons, hissaren al vent la vela del trinquet i posaren proa cap a la platja, però van xocar contra un banc de sorra i la nau s’hi va encallar. La proa, clavada a la sorra, va quedar immòbil, mentre la popa s’anava desfent per la violència de les onades. Llavors els soldats, tement que algun dels presos s’escaparia nedant, van decidir matar-los. Però el centurió, que volia salvar Pau, es va oposar a la seva decisió i ordenà que es tiressin a l’aigua i guanyessin la costa, primer els qui sabien nedar, i després els altres, agafats a les fustes i desferres de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.