Fets dels Apòstols 27:13-44

Es va aixecar aleshores brisa de migjorn, i, creient que podien assolir el seu objectiu, llevaren àncores i costejaren Creta de molt a prop. Però poc després es va girar del costat de l’illa una ventada forta que s’anomena gregalada; la nau fou arrossegada mar endins, i, no podent fer front al vent, ens vam abandonar a la deriva. Passant a frec d’una petita illa anomenada Cauda, amb prou feines poguérem apoderar-nos del bot. Després d’hissar-lo a bord, van lligar cordes tot al voltant del casc de la nau per reforçar-lo, com a mesura d’emergència; acabat, per por d’anar a encallar a la Sirte, van tirar a l’aigua l’àncora flotant. D’aquesta manera la nau va continuar anant a la deriva. Com que el temporal ens sacsejava furiosament, l’endemà començaren a desfer-se de la càrrega; i el tercer dia, els mariners, amb les pròpies mans, van llençar al mar l’aparell de la nau. Feia dies que no es veien ni el sol ni les estrelles, i teníem a sobre un gran temporal: anàvem perdent tota esperança de salvar-nos. Feia temps que no menjaven res. Llavors Pau es posà dret enmig d’ells i els digué: – Companys, més valia que m’haguéssiu fet cas i no haguéssim sortit de Creta; ens hauríem estalviat aquests mals i aquestes pèrdues. Però ara us exhorto a no desanimar-vos. La nau es perdrà, però ningú de vosaltres no hi deixarà la vida. Aquesta nit se m’ha aparegut un àngel del Déu a qui pertanyo i adoro, i m’ha dit: “Pau, no tinguis por: cal que compareguis davant el Cèsar. Déu et concedeix la vida de tots els qui van amb tu en aquest vaixell.” Per tant, estigueu animats, companys! Confio en Déu i sé que es complirà això que m’ha estat dit. Segur que anirem a parar en una illa! A la catorzena nit d’anar a la deriva per l’Adriàtic, els mariners, pels volts de mitjanit, van sospitar que ens acostàvem a terra. Llavors van calar la sonda, i donava una altura de vint braces. Una mica més enllà, donava una altura de quinze. Tement que no ens estavelléssim contra uns esculls, van tirar quatre àncores a popa i frisaven perquè es fes de dia. Però els mariners intentaven fugir del vaixell i ja arriaven el bot a la mar amb el pretext d’estendre les àncores de proa. Pau digué aleshores al centurió i als soldats: – Si aquests no es queden a la nau, no us salvareu pas. Llavors els soldats van tallar les cordes del bot i el deixaren caure a l’aigua. Mentrestant s’anava fent de dia i Pau animava tothom a prendre aliment. Els deia: – Avui fa catorze dies que esteu a l’expectativa i els heu passat dejuns, sense menjar res. Us recomano, doncs, que prengueu aliment: el necessiteu per a salvar-vos. Ningú de vosaltres no perdrà ni un sol cabell. Havent dit això, prengué pa, digué l’acció de gràcies a Déu davant de tothom, el partí i començà a menjar. Llavors tots es van animar i prengueren aliment. En aquell vaixell, érem dues-centes setanta-sis persones. Quan hagueren menjat prou, van treure pes a la nau llençant el blat al mar. Quan es va fer de dia, no sabien identificar aquella terra; tan sols distingien una badia amb una platja i van determinar d’acostar-hi la nau. Van desfer les àncores i les abandonaren a la mar; afluixaren també els lligams dels timons, hissaren al vent la vela del trinquet i posaren proa cap a la platja, però van xocar contra un banc de sorra i la nau s’hi va encallar. La proa, clavada a la sorra, va quedar immòbil, mentre la popa s’anava desfent per la violència de les onades. Llavors els soldats, tement que algun dels presos s’escaparia nedant, van decidir matar-los. Però el centurió, que volia salvar Pau, es va oposar a la seva decisió i ordenà que es tiressin a l’aigua i guanyessin la costa, primer els qui sabien nedar, i després els altres, agafats a les fustes i desferres de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.