Fets dels Apòstols 22:1-29

– Germans i pares: escolteu ara la meva defensa. Quan van sentir que els parlava en la llengua dels hebreus, encara es van calmar més. Pau els digué: – Jo sóc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l’observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres. Jo vaig perseguir a mort els adherits al Camí del Senyor: agafava tant homes com dones i els ficava a la presó. El gran sacerdot i tot el consell del Sanedrí en són testimonis. Havia rebut fins i tot cartes d’ells adreçades als germans jueus de Damasc i me n’hi vaig anar amb la missió d’endur-me’n presos a Jerusalem els qui trobés allà, perquè hi fossin castigats. »Quan ja m’acostava a Damasc, de sobte, cap al migdia, m’envoltà una gran llum fulgurant que venia del cel. Vaig caure a terra i vaig sentir una veu que em deia: »– Saule, Saule, per què em persegueixes? »Jo vaig preguntar: »– Qui ets, Senyor? »Ell em respongué: »– Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixes. »Els qui anaven amb mi veieren la llum, però no van sentir la veu del qui em parlava. Llavors vaig preguntar: »– Què haig de fer, Senyor? »El Senyor em digué: »– Aixeca’t, vés a Damasc i allí et diran tot el que està determinat que facis. »I com que amb l’esclat d’aquella llum no veia res, els qui m’acompanyaven em van agafar per la mà i així vaig entrar a Damasc. »Allà hi havia un tal Ananies, un home piadós i observant de la Llei, molt considerat de tots els jueus que vivien a Damasc. Em vingué a trobar i, quan va ser al meu costat, em digué: »– Saule, germà, recobra la vista. »I a l’instant el vaig poder veure. Llavors em digué: »– El Déu dels nostres pares t’havia destinat a conèixer la seva voluntat, a veure el Just i a sentir la seva pròpia veu, perquè davant de tots els homes tu has de ser testimoni d’ell en tot allò que has vist i has sentit. I ara, què esperes? Aixeca’t, rep el baptisme i queda net dels teus pecats, tot invocant el seu nom. »Quan vaig tornar a Jerusalem, un dia, tot pregant en el temple, vaig tenir un èxtasi i vaig veure Jesús que em deia: »– Afanya’t, surt de pressa de Jerusalem, perquè aquí no acceptaran el testimoni que dónes de mi. »Jo vaig respondre: »– Senyor, ells saben prou bé que jo anava de sinagoga en sinagoga empresonant i assotant els qui creien en tu; i quan era vessada la sang d’Esteve, el teu testimoni, jo també hi era present, aprovant-ho i guardant els mantells dels qui el mataven. »Llavors ell em va dir: »– Vés! Jo t’enviaré lluny, als pobles pagans. Ells l’havien anat escoltant fins aquí. Però quan Pau va dir aquestes paraules, es posaren a cridar: – Elimineu de la terra aquest individu, que no és digne de viure! I com que ells continuaven la cridòria i llançaven els mantells i tiraven pols enlaire, el tribú va manar que duguessin Pau dintre la caserna i, assotant-lo, l’interroguessin per saber amb certesa el motiu de la cridòria contra ell. Quan l’estiraven per assotar-lo, Pau va dir al centurió allí present: – ¿Us és permès de flagel·lar un ciutadà romà que ni tan sols ha estat jutjat? El centurió, en sentir això, anà a comunicar-ho al tribú: – Què fas? Aquest home és un ciutadà romà! El tribú vingué i preguntà a Pau: – Digues-me, ets ciutadà romà? Ell respongué: – Sí. El tribú replicà: – Jo vaig haver de pagar molts diners per obtenir aquesta ciutadania. Pau contestà: – Doncs jo la tinc de naixement. Immediatament, els qui estaven a punt d’interrogar-lo el van deixar estar. Fins i tot el tribú va agafar por pensant que havia fet encadenar un ciutadà romà.