Després d’aquella conversa entre David i Saül, Jonatan va sentir una simpatia profundíssima per David i començà d’estimar-se’l com a si mateix. Saül va quedar-se’l al seu costat des d’aquell dia i no li permeté que tornés a casa del seu pare. Jonatan i David van fer un pacte d’amistat, perquè Jonatan se l’estimava com a si mateix. Es va treure el seu propi mantell i el regalà a David, com també l’armadura, l’espasa, l’arc i el cinturó.
De totes les campanyes que Saül li encomanava, David en sortia victoriós; per això Saül li va confiar el comandament dels seus homes de guerra, i era ben vist de tot l’exèrcit i dels oficials de Saül.
Un dia que David tornava victoriós amb les seves tropes de les campanyes contra els filisteus, de totes les poblacions d’Israel sortien les dones a rebre el rei Saül, cantant i ballant al so dels tamborins i dels ferrets, i amb crits d’alegria. Les dones, tot dansant, repetien aquesta corranda:
«Saül en mata a milers,
i David, a desenes de milers.»
A Saül no li va caure gens bé, aquell cant, i es va indignar molt. Deia:
– A David, desenes de milers, i a mi, milers i prou! Només caldria que el fessin rei!
Des d’aquell dia, Saül mirava David de mal ull.
L’endemà, un esperit maligne enviat per Déu s’apoderà de Saül, que començà a desvariejar al palau mateix. David tocava la cítara, com de costum. Saül tenia una llança a la mà, i li va venir el pensament de deixar David clavat contra la paret. Però David pogué esquivar el cop dues vegades.
Saül va agafar por de David; el Senyor era amb David i, en canvi, s’havia retirat d’ell. Per això va allunyar David, nomenant-lo comandant. David anava a les campanyes al capdavant de la seva tropa i reeixia en totes les operacions, perquè el Senyor era amb ell.
En veure que tot li sortia tan bé, Saül encara li tenia més por. Però tot Israel i Judà estimaven David, perquè era el qui els comandava quan sortien en campanya.
Saül va dir a David:
– Mira, et donaré per muller la meva filla gran, Merab. Però has de ser un guerrer valerós i lluitar en les guerres del Senyor.
Saül pensava: «Que no el matin les meves mans; que ho facin els filisteus.»
David va respondre a Saül:
– Qui sóc jo i què és a Israel la família del meu pare, perquè jo pugui ser gendre del rei?
Però a l’hora de donar Merab, la filla de Saül, a David per muller, la van donar a Adriel, el meholatita.
Aleshores Mical, la filla petita de Saül, es va enamorar de David. Ho van dir a Saül i aquest va trobar-ho bé, perquè pensava: «La hi donaré, però li serà un parany perquè mori a mans dels filisteus.»
Saül, doncs, va comunicar a David per segona vegada que ara podria ser el seu gendre. I manà als seus consellers:
– Digueu confidencialment a David que el rei l’aprecia i que també l’aprecien tots els seus consellers; que s’animi a ser gendre del rei.
Els consellers de Saül van transmetre aquestes paraules a David, i aquest els respongué:
– ¿Us sembla poca cosa, ser gendre del rei? Si jo no sóc més que un home pobre i insignificant.
Els consellers de Saül van comunicar-li aquestes paraules de David. Saül respongué:
– Digueu això a David: “El rei no desitja cap més dot que cent prepucis de filisteus. Aquesta serà la resposta del rei als seus enemics.”
Saül pensava que així faria morir David a mans dels filisteus.
Però quan els consellers de Saül feren saber a David la seva proposta, ell va acceptar de bon grat aquesta condició per a poder ser gendre del rei. Abans i tot que s’acabés el termini, David va sortir amb els seus homes, matà dos-cents filisteus i va pagar al rei els prepucis per poder ser gendre seu. I Saül li va donar la seva filla Mical per muller.
Saül va veure ben clar, una vegada més, que el Senyor era amb David. Mical, la seva filla, estimava David. Per això Saül el va témer encara més. Tota la vida li va ser enemic.
Els comandants filisteus sortien a fer incursions; però, a cada sortida que feien, David tenia més èxits que els altres oficials de Saül. Així el seu nom s’anava fent famós.