1 Samuel 1:10-22

Ella, plena d’amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: – Senyor de l’univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t’oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l’oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells. Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca. Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda, i li digué: – ¿En tens per a molt, d’estar aquí borratxa? Vés a dormir el vi que portes! Anna va respondre: – No, senyor meu. Sóc una dona atribolada. No he begut vi ni cap altra beguda alcohòlica. Tan sols obria el cor al Senyor. No prenguis la teva serventa per una qualsevol. M’expressava així perquè estic molt trista i abatuda. Elí va dir: – Vés-te’n en pau i que el Déu d’Israel et concedeixi allò que li has demanat. Ella respongué: – Senyor meu, que tingui sempre el teu favor! Anna se’n va anar, va menjar i ja no semblava la mateixa d’abans. L’endemà es van llevar de bon matí, van adorar el Senyor i se’n tornaren a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà va unir-se a la seva dona, el Senyor es recordà d’ella. Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: «L’havia demanat al Senyor.» Elcanà, el seu marit, tornà a pujar a Siló amb tota la família per oferir el sacrifici de cada any i complir així la seva prometença. Però Anna no va anar-hi, sinó que digué al seu marit: – Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor, i que es quedi allà per sempre més.