1 Samuel 1:1-20

A les muntanyes d’Efraïm hi havia un home que es deia Elcanà. Era del clan dels sufites del poble de Ramà. Era fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, descendent de Suf, un efraïmita. Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra Peninnà. Peninnà tenia fills, mentre que Anna no en tenia cap. Cada any, Elcanà pujava a Siló per adorar el Senyor de l’univers i oferir-li un sacrifici. A Siló oficiaven, com a sacerdots del Senyor, Hofní i Pinhàs, els dos fills d’Elí. Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents; però a Anna li reservava la part millor, perquè l’estimava molt, encara que el Senyor l’havia deixada estèril. La seva rival no parava d’humiliar-la retraient-li que el Senyor l’hagués deixada sense fills. Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor. També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar. Elcanà, el seu marit, li digué: – Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills? En acabar l’àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s’estava assegut en un tamboret a l’entrada del santuari. Ella, plena d’amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: – Senyor de l’univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t’oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l’oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells. Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca. Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda, i li digué: – ¿En tens per a molt, d’estar aquí borratxa? Vés a dormir el vi que portes! Anna va respondre: – No, senyor meu. Sóc una dona atribolada. No he begut vi ni cap altra beguda alcohòlica. Tan sols obria el cor al Senyor. No prenguis la teva serventa per una qualsevol. M’expressava així perquè estic molt trista i abatuda. Elí va dir: – Vés-te’n en pau i que el Déu d’Israel et concedeixi allò que li has demanat. Ella respongué: – Senyor meu, que tingui sempre el teu favor! Anna se’n va anar, va menjar i ja no semblava la mateixa d’abans. L’endemà es van llevar de bon matí, van adorar el Senyor i se’n tornaren a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà va unir-se a la seva dona, el Senyor es recordà d’ella. Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: «L’havia demanat al Senyor.»