1 Samuel 1:1-20Comparteix

1 Samuel 1:1-20 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)

A les muntanyes d’Efraïm hi havia un home que es deia Elcanà. Era del clan dels sufites del poble de Ramà. Era fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, descendent de Suf, un efraïmita. Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra Peninnà. Peninnà tenia fills, mentre que Anna no en tenia cap. Cada any, Elcanà pujava a Siló per adorar el Senyor de l’univers i oferir-li un sacrifici. A Siló oficiaven, com a sacerdots del Senyor, Hofní i Pinhàs, els dos fills d’Elí. Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents; però a Anna li reservava la part millor, perquè l’estimava molt, encara que el Senyor l’havia deixada estèril. La seva rival no parava d’humiliar-la retraient-li que el Senyor l’hagués deixada sense fills. Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor. També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar. Elcanà, el seu marit, li digué: – Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills? En acabar l’àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s’estava assegut en un tamboret a l’entrada del santuari. Ella, plena d’amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: – Senyor de l’univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t’oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l’oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells. Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca. Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda, i li digué: – ¿En tens per a molt, d’estar aquí borratxa? Vés a dormir el vi que portes! Anna va respondre: – No, senyor meu. Sóc una dona atribolada. No he begut vi ni cap altra beguda alcohòlica. Tan sols obria el cor al Senyor. No prenguis la teva serventa per una qualsevol. M’expressava així perquè estic molt trista i abatuda. Elí va dir: – Vés-te’n en pau i que el Déu d’Israel et concedeixi allò que li has demanat. Ella respongué: – Senyor meu, que tingui sempre el teu favor! Anna se’n va anar, va menjar i ja no semblava la mateixa d’abans. L’endemà es van llevar de bon matí, van adorar el Senyor i se’n tornaren a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà va unir-se a la seva dona, el Senyor es recordà d’ella. Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: «L’havia demanat al Senyor.»

1 Samuel 1:1-20 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)

Hi havia un home de Ramà, sufita, de la serralada d’Efraïm, anome-nat Elcanà, fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, fill de Suf, d’Efraïm. Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra es deia Peninnà. Peninnà tenia fills, però Anna no en tenia. Cada any, aquell home pujava des de la seva ciutat a Siló, on els dos fills d’Elí, Ofní i Pinhàs, eren sacerdots del Senyor Etern, per adorar i oferir sacri-ficis al Senyor de l’univers. El dia que Elcanà oferia el seu sacri-fici, repartia a Peninnà, la seva muller, i a tots els seus fills i filles, porcions del sacrifici. A Anna, però, li’n donava una porció doble, perquè ell estimava Anna, encara que el Senyor li havia impedit de concebre. La seva rival la mortificava, humi-liant-la a fi d’exasperar-la, perquè el Senyor li havia impedit de tenir fills. Això passava tots els anys; cada vegada que pujaven a la casa del Senyor, la mortificava; i, per aquesta causa, Anna plorava i no volia menjar. Llavors Elcanà, el seu marit, li deia: “Per què plores i no menges? Per què tens tanta tristesa al cor? No sóc jo, per a tu, millor que no pas deu fills?” Un dia, després de l’àpat sagrat a Siló, Anna es va alçar i es presentà davant el Senyor, mentre Elí, el sacerdot del Senyor, s’estava assegut al setial a prop del llindar de la porta del temple del Senyor. Ella, amb l’ànima compungida, es va posar a pregar al Senyor plorant descon-soladament, i li va fer una prometença: “Senyor de l’univers, si et dignes mirar l’aflicció de la teva serventa, si et recordes de mi, si no deixes oblidada la teva serventa i em concedeixes un fill mascle, jo el con-sagraré de per vida al Senyor, i mai no passarà la navalla per sobre el seu cap.” Mentre ella allargava la seva pregària davant el Senyor, Elí es fixava en la seva boca. Com que Anna pregava interiorment, i, si bé es movien els seus llavis, la veu no se li sentia, Elí va pensar que anava beguda, i li digué: “Fins quan et durarà la borratxera? Vés a treure el vi que por-tes!” Però Anna li replicà: “No, senyor meu, sóc una dona d’esperit angoixat. No he begut vi ni cap beguda fermen-tada, sinó que he vessat la meva ànima davant el Senyor. No prenguis la teva serventa per una dona perversa, perquè és per la meva gran pena i aflicció que he parlat fins ara.” Elí li digué: “Vés en pau. I que el Déu d’Israel et concedeixi la mercè que li has demanat.” Ella li respongué: “Que la teva servidora trobi gràcia als teus ulls.” I la dona se’n va anar pel seu camí. Després va menjar, i el seu aspecte va canviar. L’endemà va matinar i, després d’adorar el Senyor, van emprendre el retorn cap a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà es va unir amb la seva muller Anna, el Senyor es va recordar d’ella. Acomplert el temps de l’embaràs, Anna va infantar un fill, i li va posar el nom de Samuel, perquè deia: “L’he demanat al Senyor.”