ABDIES 1:1-21

Això ha dit el Senyor Etern, referent a Edom: “Hem sentit un missatge que ve de part del Senyor i que un emissari ha tramès a les nacions: alceu-vos, i llan-cem-nos a lluitar contra ella! T’he fet petita, Edom, entre les nacions, menystinguda entre els pobles. T’ha enganyat l’orgull del teu cor, tu que habites a les coves de la roca, que tens la mansió a les altures; la mateixa que pensa dintre seu: Qui em farà baixar a terra? Ni que t’enlairessis com l’àguila i en-tre les estrelles pengessis el teu niu, d’allí et faria baixar jo, diu el Senyor! Si t’entressin a casa els lladres, o els saltejadors nocturns, com en series, d’espoliada!; però, ¿robarien més del que poguessin? Si vinguessin veremadors a la teva propietat, ¿no deixarien algun penjoll? Com t’han escorcollat, Esaú! Fins els teus amagatalls han estat regirats! Tots els teus aliats t’han foragitat fins a les fronteres; els teus amics t’han en-ganyat i t’han traït. Aquells qui men-javen el teu pa t’han parat trampes sota els peus. No tens gens d’enteniment! ¿No faré que desapareguin, aquell dia –diu el Senyor–, els savis d’Edom i la intel·ligència de la muntanya d’Esaú? Els teus herois, Teman, s’esglaiaran, i tothom serà suprimit de la muntanya d’Esaú, per la matança. “Per la violència contra el teu germà Jacob, et cobriran de vergonya i desa-pareixeràs per sempre. El dia que tu hi eres present, quan els estrangers s’enduien presoner l’exèrcit, quan els enemics entraven pels seus portals i saquejaven Jerusalem, tu també feies com qualsevol d’ells. No havies de mirar complaguda el dia de la dissort del teu germà; no havies d’alegrar-te el dia de la ruïna dels fills de Judà; no havies de dir insolències el dia de la seva angoixa. No havies d’haver passat la porta de la ciutat del meu poble el dia del seu desastre; no havies de complaure’t, tu també, en el dia de la seva catàstrofe; no havies d’apoderar-te dels seus béns el dia de la seva calamitat. No t’havies d’apostar a les cruïlles per matar els seus fugitius; no havies de lliurar els qui s’escapaven, el dia de la seva angoixa. “Ja és a prop el dia del Senyor contra totes les nacions. El mateix que tu has fet, se’t farà a tu; les teves accions re-cauran sobre el teu mateix cap. Perquè així com heu hagut de beure dalt la muntanya santa, així beuran totes les nacions, una rere l’altra; beuran fins a l’última gota, i serà com si mai no haguessin existit. Però a la muntanya de Sió hi haurà una resta que s’haurà salvat, que serà santa; i la casa de Jacob recuperarà les seves propietats. Llavors la casa de Jacob serà el foc, i la de Josep, la flama; i la casa d’Esaú serà la palla, que la cremaran i la consu-miran. No quedarà ningú de la casa d’Esaú, perquè el Senyor ho ha dit. Els del Nègueb ocuparan la serralada d’Esaú, i els de la Xefelà, el país dels filisteus; també ocuparan els camps d’Efraïm i els camps de Samaria. I els de Benjamí ocuparan Galaad. Els deportats d’aquesta tropa dels fills d’Israel ocuparan Canaan fins a Sarepta; i els deportats de Jerusalem que viuen a Sefarad ocuparan les ciutats del Nègueb. Aleshores pujaran victoriosos a la muntanya de Sió, a fi de dominar la serralada d’Esaú; i del Senyor serà la reialesa!”