Novament va fer venir la multitud i els deia: “Escolteu-me tots i enteneu bé això:
No hi ha res del que entra en l’home des de fora que el pugui embrutar; són les coses que surten de l’home les que l’embruten.
[Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.]”
Quan va entrar a casa, després de deixar la multitud, els seus deixebles li van preguntar sobre el sentit de la paràbola.
Ell els diu: “¿També vosaltres sou curts d’enteniment? ¿No compreneu que tot el que de fora entra en l’home no el pot embrutar
perquè no entra al seu cor, sinó al ventre, i va a parar a la latrina?” Així declarava purs tots els aliments.
També deia: “El que surt de l’home, això és el que embruta l’home,
perquè de dins del cor dels homes en surten mals pensaments, fornicacions, robatoris, homicidis,
adulteris, cobdícies, maldats, en-gany, indecència, enveja, maledicència, orgull, insensatesa.
Totes aquestes coses dolentes surten de dins i embruten l’home.”
Després va sortir d’allà i va anar a la regió de Tir. S’allotjà en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no va poder passar desapercebut.
Ben aviat, una dona que havia sentit parlar d’ell i que tenia una filla posseïda per un esperit impur, el va anar a trobar i se li llançà als peus.
Aquesta dona era pagana, de raça siro-fenícia, i li pregava que expulsés el dimoni de la seva filla.
Ell li deia: “Deixa que primer s’a-tipin els fills; perquè no està bé treure el pa dels fills per tirar-lo als gos-sets.”
Però ella li fa: “És veritat, Senyor, però també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que deixen caure els infants.”
Ell li digué: “Ja te’n pots anar, que gràcies a això que has dit, el dimoni ha sortit de la teva filla.”
Ella se n’anà a casa seva i va trobar la noia estirada al llit; el dimoni l’havia deixada.
Sortint una altra vegada de la regió de Tir, va passar per Sidó, cap al llac de Galilea, travessant la regió de Decà-polis.
Li porten, llavors, un sord que par-lava malament i li preguen que li imposi la mà.
Jesús l’apartà de la gent, i a soles amb ell li posà els dits a les orelles i li tocà la llengua amb saliva.
I, alçant la mirada al cel, sospirà i li digué: “ Effatà! ”, és a dir: “Obre’t!”
Aleshores se li obriren les orelles i se li destravà la llengua i parlava nor-malment.
I els va manar que no ho diguessin a ningú. Però com més els comminava a no dir-ho més ho pregonaven.
I en el súmmum de l’admiració deien: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.”