JOB 17
17
El just s’aferma en el seu camí
1El meu esperit està abatut, s’han extingit els meus dies,
només em queda el sepulcre.
2¿No estic a mercè dels burletes,
i entre les seves reprensions
pernocten els meus ulls?
3Posa, doncs, la meva fiança davant teu,
perquè, qui voldria donar-me la mà?
4Tu has privat el seu cor de la raó,
per això no els deixaràs reeixir.
5Qui denuncia els propis amics pel botí,
els ulls dels seus fills llanguiran.
6Se m’ha posat com a mal exemple per al poble,
una escopinada a la cara és el que sóc!
7Se m’han apagat els ulls per la pena,
i tots els meus membres són com una ombra.
8Els rectes s’espanten d’això,
i l’innocent s’indigna contra l’im-piu;
9però el just s’aferma en el seu camí,
i el net de mans redobla les forces.
10Torneu tots vosaltres! Veniu!
Que no en trobaré ni un de savi!
S’han fos les il·lusions del cor
11Els meus dies s’han esmunyit,
els meus propòsits s’han fos
com les il·lusions del meu cor.
12Em posen la nit per dia,
i la llum s’escurça davant les te-nebres.
13Què puc esperar? El país dels morts és casa meva,
i en les tenebres faré el meu jaç.
14Crido al sepulcre: “Tu ets el meu pare!”,
i als cucs: “Sou la mare i la germana!”
15On és, doncs, la meva esperança? Qui la podrà veure?
16Baixaran a les fondàries del país dels morts,
i plegats reposaran a la pols.
S'ha seleccionat:
JOB 17: BEC
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Primera edició: maig del 2000.
Segona edició: desembre del 2007
© Del text: Pau Sais i Samuel Sais
© D’aquesta edició: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya