JUTGES 5:1-31

Aquell dia, Dèbora i Barac, fill d’Abinóam, van entonar aquest càntic: Quan a Israel es deixen anar la ca-bellera, quan el poble s’ofereix voluntari: Beneïu el Senyor! Escolteu, reis; pareu atenció, prín-ceps; jo cantaré al Senyor; entonaré un himne al Senyor, Déu d’Israel! Senyor, quan pujaves a Seïr, quan avançaves des del camp d’Edom, la terra tremolava i el cel era ge-nerós: els núvols degotaven aigua. Les muntanyes s’escolaven davant del Senyor, el mateix Sinaí, davant del Senyor, el Déu d’Israel. Als dies de Xamgar, fill d’Anat, als dies de Jael, els camins van quedar abandonats, els vianants caminaven per sende-res tortuoses. Els poblats van quedar deserts, els pobles d’Israel, deshabitats, fins que jo, Dèbora, em vaig alçar, em vaig erigir en mare a Israel. Obstinadament preferíem déus nous; la guerra era a les portes. No es veia escut ni llança entre quaranta mil d’Israel. El meu cor és amb els caps d’Israel, amb els voluntaris d’entre el poble: Beneïu el Senyor! Els qui cavalqueu en someres blanques, els qui seieu en tapissos i els qui aneu pels camins, canteu! Més fort que la veu dels repartidors del botí, en els abeuradors, allà celebren els favors del Senyor, el triomf del seu domini a Israel. Llavors baixa a les portes el poble d’Israel. Desvetlla’t, desvetlla’t, Dèbora, desvetlla’t, desvetlla’t, entona un càntic! Aixeca’t, Barac, i pren els teus cap-tius, fill d’Abinóam! Llavors la resta dels nobles va baixar, el poble del Senyor, a donar suport als herois. Des d’Efraïm, els arrelats a Amalec, darrere teu, Benjamí, entre la teva tropa. De Maquir han baixat els capitans, i de Zabuló, els que porten ceptre de bronze. Els prínceps d’Issacar són amb Dèbora, i també Issacar, per donar suport a Barac: a la vall s’han llançat a seguir-li les petjades. Prop dels clans de Rubèn hi hagué grans decisions del cor. Per què t’has quedat a les cledes, escoltant els flabiols dels pastors? Prop dels clans de Rubèn hi hagué grans decisions del cor. Galaad, més enllà del Jordà, reposava; i Dan, per què s’està entre els vaixells? Aser es va quedar a la vora del mar, i reposava a les seves cales. Zabuló és un poble que menysprea la vida, fins a la mort, igual que Neftalí, en els pujols del país. Vingueren els monarques, lluitaren, guerrejaren, els reis de Canaan, a Tanac, prop de les fonts de Meguidó, sense aconseguir botí de plata. Del cel estant combatien les estre-lles; els astres, des de les seves òrbites, combatien contra Sisserà! El torrent de Quixon se’ls endugué, el torrent antic, el torrent de Quixon. Avança impetuosa, ànima meva! Llavors ressonaven els unglots dels cavalls; galopaven i galopaven, els cavalls. Maleïu Meroz, diu l’àngel del Senyor, maleïu fort els seus habitants, perquè no han vingut en auxili del Senyor; en auxili del Senyor contra els po-derosos. Beneïda sigui entre les dones Jael, la muller del quenita Hèber; entre les dones de les tendes, sigui beneïda! Aigua, demana ell, llet li dóna ella; en copa de nobles li serveix la qua-llada. Allarga la mà esquerra a l’estaca i la mà dreta al martell de treball, ha donat el cop a Sisserà; li ha aixa-fat el cap, li ha foradat i li ha travessat la templa. S’ha desplomat als seus peus, ha caigut estès, es retorça als seus peus i cau; allà on va caure, allà es va quedar mort. Des de la finestra guaita i crida la mare de Sisserà, darrere la gelosia: “Per què triga tant a venir la seva carrossa? Per què és tan lenta la marxa dels seus carros?” Les més llestes de les seves dames li responen, i ella s’ho repeteix a si mateixa: “¿No serà que han trobat botí i se l’estan repartint? Una noia, dues noies per a cada un; botí de roba de colors per a Sisserà, botí de roba multicolor recamada, teixits de color de doble brodat per al coll, com a botí.” Així desapareguin tots els teus ene-mics, Senyor! I que els qui t’estimen siguin com el sol ixent en tot el seu esplen-dor!” I el país tingué pau durant quaranta anys.