I digué: “Senyor, Déu del meu amo Abraham, fes que jo avui pugui reeixir, i afavoreix el meu amo Abraham.
M’estaré aquí, a la vora del pou, mentre les noies de la població surten a pouar aigua.
De manera que la noia a qui di-ré: ‘Decanta la gerra perquè begui’, i ella em respongui: ‘Beu, i també abeuraré els teus camells’, aquesta serà la que tens designada per al teu servent Isaac, i en això sabré que afavoreixes el meu amo.”
I succeí que encara no havia acabat de parlar que Rebeca sortia amb la gerra a l’espatlla. Era la mateixa que li havia nascut a Betuel, el fill de Milcà, que era la muller de Nahor, germà d’Abraham.
La noia era de molt bona presència, donzella, que no havia conegut encara cap home. Va baixar a la font, va omplir la gerra i va tornar a pujar.
El servent va cuitar d’anar al seu encontre, i li digué: “Si et plau, deixa’m beure una mica d’aigua de la teva gerra.”
Ella va contestar: “Beu, senyor meu.” I tot seguit va baixar la gerra al seu braç i li donà de beure.
En acabar de servir-lo, li digué: “Vaig a pouar-ne també per als teus camells, fins que s’hagin ben abeurat.”
A l’instant va buidar la gerra a l’abeurador i va anar de pressa al pou altre cop a pouar, i va treure aigua per a tots els camells.
Mentrestant, l’home l’observava en silenci, fins a estar segur de si el Senyor afavoria la seva missió o no.
Quan els camells van acabar de beure, l’home va treure una arracada d’or, que pesava mig sicle, i dos braçalets, per als seus braços, que pesaven deu sicles d’or,
i li digué: “De qui ets filla? Digues: A casa del teu pare, hi ha lloc perquè nosaltres hi puguem passar la nit?
Ella li respongué: “Jo sóc filla de Be-tuel, el fill que Milcà infantà a Nahor.”
I hi afegí: “També tenim força palla i farratge, i prou lloc per a passar la nit.”
Llavors l’home es va prosternar i va adorar el Senyor
tot dient: “Beneït sigui el Senyor, el Déu del meu amo Abraham, que no ha escatimat la seva benvolença i la seva fidelitat al meu amo. El Senyor m’ha encaminat fins a la casa dels germans del meu amo.”