1 SAMUEL 1:10-22

Ella, amb l’ànima compungida, es va posar a pregar al Senyor plorant descon-soladament, i li va fer una prometença: “Senyor de l’univers, si et dignes mirar l’aflicció de la teva serventa, si et recordes de mi, si no deixes oblidada la teva serventa i em concedeixes un fill mascle, jo el con-sagraré de per vida al Senyor, i mai no passarà la navalla per sobre el seu cap.” Mentre ella allargava la seva pregària davant el Senyor, Elí es fixava en la seva boca. Com que Anna pregava interiorment, i, si bé es movien els seus llavis, la veu no se li sentia, Elí va pensar que anava beguda, i li digué: “Fins quan et durarà la borratxera? Vés a treure el vi que por-tes!” Però Anna li replicà: “No, senyor meu, sóc una dona d’esperit angoixat. No he begut vi ni cap beguda fermen-tada, sinó que he vessat la meva ànima davant el Senyor. No prenguis la teva serventa per una dona perversa, perquè és per la meva gran pena i aflicció que he parlat fins ara.” Elí li digué: “Vés en pau. I que el Déu d’Israel et concedeixi la mercè que li has demanat.” Ella li respongué: “Que la teva servidora trobi gràcia als teus ulls.” I la dona se’n va anar pel seu camí. Després va menjar, i el seu aspecte va canviar. L’endemà va matinar i, després d’adorar el Senyor, van emprendre el retorn cap a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà es va unir amb la seva muller Anna, el Senyor es va recordar d’ella. Acomplert el temps de l’embaràs, Anna va infantar un fill, i li va posar el nom de Samuel, perquè deia: “L’he demanat al Senyor.” Aquell home, Elcanà, va pujar amb tota la seva família per oferir al Senyor el sacrifici anual i complir la promesa. Però Anna no va pujar, sinó que digué al seu marit: “Quan hagi deslletat l’infant, aleshores jo mateixa el portaré perquè sigui presentat davant el Senyor i perquè es quedi allà per sempre.”