Isaïes Introducció
Introducció
La tradició bíblica ens ha transmès sota el nom i l’autoritat del profeta Isaïes, originari de Jerusalem, una obra d’una gran riquesa i complexitat. El nom d’Isaïes significa ‘el Senyor salva’, i és un bon reflex dels continguts del llibre, que recull missatges profètics proclamats en períodes diversos de la història del poble de Déu.
El profeta Isaïes
De la vida del profeta Isaïes en sabem el que el mateix llibre explica, sobretot en els capítols 1-39. Era fill d’Amós (1,1), personatge diferent del profeta del mateix nom. Es va casar amb una dona que també exercia de profetessa (8,3) i va tenir dos fills, als quals va posar noms ben significatius: Xear-Jaixub, que vol dir ‘Una resta tornarà’ (7,3), i «Maher xalal, haix baz», que vol dir ‘De pressa al botí, ràpid al pillatge’ (8,1.3).
El ministeri d’Isaïes es desenvolupa, segons l’encapçalament del llibre (1,1), en el regne del Sud (Judà) durant els regnats d’Ozies, Jotam, Acaz i Ezequies. De fet, la seva vocació es pot situar l’any de la mort del rei Ozies (6,1: probablement el 740 aC), i la seva activitat profètica s’allargarà durant uns quaranta anys.
La primera part del llibre (cc. 1-39), la que correspon al temps de la vida d’Isaïes (sobretot els cc. 2-12), se situa en una època de forta tensió internacional: Egipte, que havia estat la gran potència del sud, es troba ara en plena decadència, mentre que al nord els assiris pressionen cada vegada amb més força. En aquestes circumstàncies, el regne de Judà haurà de fer front a problemes molt seriosos. Cap a l’any 734 aC, els arameus de Damasc (Síria) i el regne d’Israel (d’Efraïm o del Nord) fan una coalició davant l’amenaça d’Assíria. Acaz, rei de Judà, es nega a participar-hi i és atacat pels dos veïns del nord; és l’anomenada guerra siroefraïmita. L’expedició contra Jerusalem fracassa, però les dificultats seran cada vegada més greus. Pocs anys més tard, el 722 aC, Samaria, capital del regne d’Israel, és conquerida i la població és deportada pels assiris. Així acaba el regne del Nord. Finalment, l’any 701, sota el regnat d’Ezequies, els assiris ocupen una gran part del regne de Judà i posen setge a la capital, Jerusalem. Sennaquerib, però, es retira del davant de Jerusalem i la ciutat no és conquerida.
En aquest món tan complex d’esdeveniments polítics i de mutacions socials, el profeta Isaïes serà el defensor ferm i decidit de la fidelitat a Déu. El missatge del profeta és sempre sorprenent: presenta l’amenaça assíria com la intervenció del mateix Déu contra el seu poble infidel; clama contra les aliances i l’oportunisme polític dels qui governen a Jerusalem; denuncia en nom de Déu les constants violacions del dret dels més pobres i de la justícia social; ataca les pràctiques religioses que sols serveixen per a encobrir els qui exploten els més desvalguts... Però quan el perill assiri és greu i imminent, llavors clama contra la por i el descoratjament del poble.
Aquesta primera part del llibre està formada per un conjunt de diverses col·leccions de missatges profètics, que es caracteritzen per un gran domini del llenguatge i dels recursos literaris, especialment de la poesia. Els oracles, de gran concisió i contundència, expressen amb una força incomparable el missatge de salvació o de càstig que arriba de part de Déu. Després d’una introducció-resum de la predicació del profeta (c. 1), el missatge s’adreça als dos reialmes israelites, sobretot al del Sud (Judà) (cc. 2-12; 28-33), però també a les nacions veïnes i als grans imperis (cc. 13-23). La profecia arriba a projectar-se sobre el temps final de la història (cc. 24-27; 34-35). Els últims capítols (36-39) contenen relats sobre l’activitat d’Isaïes en el moment de la campanya de Sennaquerib contra Jerusalem.
La teologia d’Isaïes està centrada en l’anunci de la salvació de part de Déu. Però la salvació que Déu ofereix no encaixa sempre amb el pensament i el desig dels homes. Per això el profeta invita, en totes les circumstàncies, a creure, és a dir, a conservar la confiança en les promeses de Déu i en les normes de vida que ell ha donat al seu poble. Déu complirà les seves promeses suscitant un descendent de David com a messies-rei, que faci de Jerusalem el centre de la terra i instauri un reialme d’acord amb el designi del Senyor. Pel que fa a les exigències de justícia, Isaïes remarca que la fe s’ha de traduir sempre en accions concretes, tant en el camp social o polític com en el de les relacions personals.
Segona part d’Isaïes
La segona part del llibre (cc. 40-55) té com a rerefons el període en què Babilònia ha reemplaçat Assíria com a potència dominant a l’Orient Pròxim. Nabucodonosor ha conquerit Jerusalem (587 aC) i n’ha deportat la població. Els sacrificis del temple han cessat. Davant aquesta situació tràgica, els jueus exiliats a Babilònia es pregunten si la destrucció de la Ciutat Santa ha estat una victòria dels déus de Babilònia sobre el Déu d’Israel. Lluny del país que el Senyor els havia donat, privats del temple on cantaven la seva lloança, els deportats viuen sense esperança ni futur, pensant que Déu els ha realment abandonat.
El profeta parla a aquesta gent descoratjada i presenta el seu missatge com a consolació per al poble de Déu (40,1). En concret, comunica als exiliats que el Senyor els alliberarà i podran retornar a la seva terra, i que ho farà valent-se de Cir, rei dels perses.
Aquesta part del llibre d’Isaïes s’estructura en dos moments: el primer, centrat en l’Israel desterrat (cc. 40-48); l’altre, dominat pel tema de la restauració de Jerusalem (cc. 49-55). A l’interior d’aquest missatge profètic, fortament penetrat per paraules d’esperança, hi trobem inserits quatre poemes que es refereixen a un personatge misteriós, el servent del Senyor (42,1-9; 49,1-6; 50,4-9; 52,13-53,12). Aquest personatge es pot identificar amb un individu o bé amb una col·lectivitat, és a dir, amb tot el poble. El Nou Testament veurà en el servent del Senyor una figura anticipada de Jesús, el servent sofrent (Ac 8,30-35).
El profeta presenta l’alliberament de la deportació babilònica com un esdeveniment que recorda la sortida d’Egipte i que permetrà a aquest poble, que es creia abandonat de Déu, de viure un nou èxode i de retornar a la terra promesa. És la força de la paraula de Déu, capaç de crear una història de renovació i de nous inicis. El Senyor, el creador del món, té poder per a anunciar aquest esdeveniment alliberador i realitzar-lo: la restauració del poble d’Israel serà entesa com una nova creació. En aquest context, els oracles contra els déus dels vencedors són durs i implacables: els ídols no són més que il·lusions, no tenen consistència. Mitjançant aquests oracles, s’arriba a una confessió de fe en l’únic Déu viu i s’obre l’anunci d’una nova existència, autèntica, profunda, renovada per al poble a l’empara del Senyor. L’anunci de salvació no quedarà limitat a Israel, sinó que s’estendrà d’un cap a l’altre de la terra.
Tercera part d’Isaïes
La tercera part del llibre d’Isaïes (cc. 56-66) fa referència a l’època immediatament posterior al retorn de l’exili. En efecte, l’any 538 aC, el rei persa Cir publica un decret que autoritza els jueus deportats a retornar al seu país i a reconstruir el temple. Els exiliats que escullen el camí del retorn comencen ara una vida miserable i difícil: una ciutat en ruïnes, un territori repartit entre la gent que no va anar a l’exili, un grup de fidels reduït a gairebé res, unes condicions materials molt precàries, una injustícia social renaixent, un retorn a les pràctiques idolàtriques... Dificultats de tota mena davant la tasca de refer la comunitat del poble de Déu fan trontollar l’esperança dels qui acaben de tornar de Babilònia.
Davant aquesta situació, el profeta es presenta com a enviat de l’Esperit del Senyor per a «portar la bona nova als pobres» i «curar els cors desfets» (61,1), i torna a insistir en la salvació de Déu. Sembla com si les promeses fetes durant l’exili (i recollides en els cc. 40-55) no s’haguessin realitzat. El profeta reprèn, doncs, aquell missatge i el recentra. Denuncia la infidelitat del poble, que és un obstacle perquè Déu dugui a terme les seves promeses, i insisteix en la fidelitat indestructible del Senyor a la seva paraula. Jerusalem serà restaurada i esdevindrà, a més, el centre que irradiarà una salvació oferta a tots els pobles. La ciutat tindrà un paper fonamental en la història que el Senyor ja ha encetat: amb l’expressió «venir a Jerusalem» es vol indicar la bona notícia oferta a totes les nacions. Jesús reconeixerà en les promeses del profeta el programa que ell mateix ha vingut a realitzar (Lc 4,16-30).
El Déu transcendent i proper
Potser el tret més rellevant del conjunt actual del llibre és la insistència en la santedat de Déu (c. 6). Aquesta santedat, però, no el «separa» del seu poble i de la història, sinó que aproxima el Senyor i Israel, cridat a «ser santificat». El Senyor és, doncs, el Déu transcendent, però també el Déu present en el món i en la història, sempre a prop del seu poble i de la humanitat sencera. És, per això mateix, el Déu que no accepta la idolatria i l’orgull, que demana de confiar en ell i no pas en la força de les armes o de les grans potències de cada moment.
El llibre d’Isaïes ha exercit una notable influència en el Nou Testament. Temes com l’anunci del naixement de l’Emmanuel o com el servent del Senyor són fonamentals per a entendre la missió de Jesús. Petits fragments del llibre d’Isaïes apareixen en diverses ocasions: com a explicació del llenguatge en paràboles (Mt 13,14-15 = Mc 4,12 = Lc 8,10), com a rerefons de les imatges de la vinya i de la pedra angular (Mt 21,33-44; Ac 4,11; 1Pe 2,4-10), com a denúncia d’un culte buit i allunyat de Déu (Mt 15,8). Les profecies d’Isaïes són un punt de referència constant en els evangelis i cartes del Nou Testament.
Currently Selected:
Isaïes Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso