<div class="version vid335 iso6393cat" data-vid="335" data-iso6393="cat">
    <div class="book bkGEN">
        <div class="chapter chINTRO1" data-usfm="GEN.INTRO1">
            <div class="imt"><span class="content">Introducci&#243;</span></div><div class="ip"><span class="content">El nom de G&#232;nesi &#233;s el t&#237;tol que l&#8217;antiga versi&#243; grega de l&#8217;Antic Testament va donar al primer llibre del Pentateuc. Tal com aquest nom indica, el G&#232;nesi parla dels or&#237;gens: explica la &#171;prehist&#242;ria&#187; de la humanitat i el naixement del poble d&#8217;Israel. El relat avan&#231;a en etapes successives fins a arribar al seu terme: Jacob, amb els seus fills, entra a Egipte, on els seus descendents es transformaran en un poble nombr&#243;s. A partir d&#8217;aquest nucli s&#8217;iniciar&#224; el veritable cam&#237; del poble de D&#233;u, a qui el Senyor haur&#224; ofert la seva alian&#231;a. Aquest ser&#224; el tema del llibre de l&#8217;&#200;xode.</span></div><div class="is1"><span class="content">Els or&#237;gens de la humanitat</span></div><div class="ip"><span class="content">Les narracions del llibre del G&#232;nesi formen una mena de gran d&#237;ptic: d&#8217;una banda, Gn 1-11, on el protagonista &#233;s la humanitat sencera, representada per Adam i els seus descendents; de l&#8217;altra, Gn 12-50, que t&#233; per subjecte Abraham i la seva descend&#232;ncia.</span></div><div class="ip"><span class="content">En la primera part prevalen els relats de regust mitol&#242;gic i les genealogies que van situant en el panorama de la hist&#242;ria els diversos pobles, els quals progressivament se separen entre ells i s&#8217;allunyen de D&#233;u. La creaci&#243;, el parad&#237;s amb l&#8217;arbre del coneixement i l&#8217;arbre de la vida, la pretensi&#243; dels homes de ser &#171;com d&#233;us&#187;, la mort d&#8217;Abel en mans de Ca&#237;n, el diluvi, la torre de Babel, desemboquen en la taula dels pobles i m&#233;s en&#160;concret dels pobles semites.</span></div><div class="ip"><span class="content">El fil conductor de Gn 1-11 es pot observar f&#224;cilment. D&#233;u va crear un m&#243;n bo i ordenat, va posar-hi l&#8217;home i el va beneir perqu&#232; s&#8217;hi multipliqu&#233;s i domin&#233;s la terra (cc. 1-2). L&#8217;home, posat al parad&#237;s, prop de D&#233;u i de l&#8217;arbre de la vida, va perdre aquests dons per la seva culpa i va quedar sotm&#232;s a la mort (c. 3). El relat de Ca&#237;n i Abel i la llista dels primers descendents d&#8217;Adam i Eva completen la visi&#243; que ofereix el llibre del G&#232;nesi sobre els or&#237;gens de la humanitat (cc. 4-5). Quan la humanitat, massa corrompuda, desapareix amb el diluvi, la benedicci&#243; divina la multiplica de nou partint de No&#232;, el just; per&#242; tamb&#233; la descend&#232;ncia de No&#232; es degrada, i es divideix en un conjunt de pobles enfrontats i heterogenis (cc. 6-9). Aix&#237; com les deu generacions d&#8217;abans del diluvi havien condu&#239;t fins al just No&#232;, que renovar&#224; la vida sobre la terra, tamb&#233; les deu generacions de despr&#233;s del diluvi condueixen a Abraham, el qual, amb la seva descend&#232;ncia, portar&#224; la benedicci&#243; divina sobre tots els pobles de la terra (cc. 10-11).</span></div><div class="ip"><span class="content">Quan es van compondre les narracions de Gn 1-11 ja n&#8217;existien d&#8217;altres, en la cultura d&#8217;aquella &#232;poca, sobre la creaci&#243; del m&#243;n i dels homes, sobre un parad&#237;s i l&#8217;origen de l&#8217;actual condici&#243; humana, sobre un diluvi i sobre la repartici&#243; dels pobles per tot el m&#243;n. &#201;s clar, doncs, que en els primers cap&#237;tols de la B&#237;blia no hem de cercar-hi m&#233;s elements hist&#242;rics que els que es troben en les tradicions mesopot&#224;miques de les quals aquests cap&#237;tols depenen. Els autors de Gn 1-11 les van reelaborar sota la llum de la seva fe, deixant de banda conceptes inadmissibles que altres pobles i cultures s&#8217;havien fet sobre el comportament caprici&#243;s o mal&#232;vol de les seves divinitats.</span></div><div class="is1"><span class="content">El naixement del poble d&#8217;Israel</span></div><div class="ip"><span class="content">Amb les narracions patriarcals s&#8217;intensifica la proximitat entre D&#233;u i l&#8217;home. Prevalen aqu&#237; les tradicions de caire familiar, moltes de les quals estan centrades en indrets concrets, normalment santuaris locals. Aquestes narracions es poden considerar agrupades entorn dels personatges principals. B&#224;sicament s&#8217;hi distingeixen tres blocs o cicles: el d&#8217;Abraham i Isaac (12,1-25,18), el d&#8217;Isaac i Jacob (25,19-36,43), i el de Josep i els seus germans (cc. 37-50).</span></div><div class="ip"><span class="content">El cicle d&#8217;Abraham i Isaac comen&#231;a amb la invitaci&#243; que el Senyor fa a Abraham perqu&#232; abandoni la seva terra i la seva fam&#237;lia i s&#8217;encamini al pa&#237;s de Canaan (12,1), i acaba amb la mort del patriarca. El punt cabdal de les narracions s&#243;n els diversos episodis que asseguren a Abraham que tindr&#224; una descend&#232;ncia nombrosa, que posseir&#224; el pa&#237;s on ara viu com a foraster (15; 17; 21,1-7; 22-24) i que ser&#224; per a tots els pobles font de benedicci&#243; (12,2-3). Aquests anuncis s&#243;n confirmats per unes promeses en forma de jurament o d&#8217;alian&#231;a (12,2.7; 13,14-17; 15,18; 17,19-21; 18,18-19; 22,15-18). El signe d&#8217;aquesta alian&#231;a ser&#224; la circumcisi&#243; d&#8217;Abraham i els seus descendents (17,9-14).</span></div><div class="ip"><span class="content">Ve a continuaci&#243; el cicle d&#8217;Isaac i Jacob. Les narracions sobre Isaac ja havien aparegut anteriorment (cc. 15, 17 i 18), i no es clouen fins a la seva mort (35,29). Per&#242;, llevat de 26,1-33, on el Senyor li renova les promeses fetes a Abraham i fa que sigui respectat pels seus ve&#239;ns, Isaac no t&#233; un protagonisme propi. Des d&#8217;ara el protagonista ser&#224; Jacob. En aquest nou cicle prenen un relleu especial dos fets dram&#224;tics: Jacob, futur pare del poble d&#8217;Israel, suplanta el seu germ&#224; Esa&#250;, pare dels edomites (25,19-34; 27,1-45; 32,2-22; 33,1-17), i, d&#8217;altra banda, Jacob, emigrat al pa&#237;s dels arameus i casat amb dues filles del seu oncle, l&#8217;arameu Laban, acaba podent-se escapar d&#8217;aquest (28,1-5; 29,1-30; 31,1-32,1). En tots dos casos la protecci&#243; del Senyor salva el futur poble d&#8217;Israel: Esa&#250; se separa definitivament del seu germ&#224; i Laban se&#8217;n torna al pa&#237;s dels arameus, despr&#233;s de fixar el lloc de frontera que ha de separar els descendents de Jacob i els de l&#8217;arameu Nahor, avantpassat de Laban. Per&#242; el punt cabdal de la narraci&#243; &#233;s que Jacob retorna amb una fillada nombrosa i considerablement enriquit (29,15-30,43). La seva prosperitat i la protecci&#243; divina es fonamenten en la promesa rebuda durant una visi&#243; nocturna en el santuari de Betel (28,10-22) i tamb&#233; en el final victori&#243;s de la lluita de Jacob amb D&#233;u en el santuari de Penuel (32,23-33). All&#224; D&#233;u li d&#243;na el nom d&#8217;Israel. Protegit encara de noves amenaces, provocades per la venjan&#231;a de Sime&#243; i Lev&#237; contra el rapte de la seva germana Dina (c. 34), Jacob puja de nou al santuari de Betel per agrair a D&#233;u la seva protecci&#243;. Les not&#237;cies sobre el naixement de Benjam&#237; i l&#8217;incest de Rub&#232;n (35,16-22) i les genealogies del poble edomita (c. 36) completen aquesta seq&#252;&#232;ncia.</span></div><div class="ip"><span class="content">La narraci&#243; sobre Josep i els seus germans (cc. 37-50), tot i que incorpora elements d&#8217;origen divers, &#233;s una de les m&#233;s extenses i unit&#224;ries de la B&#237;blia. Jacob-Israel hi t&#233; encara un lloc destacat, per&#242; el protagonisme de Josep i la intenci&#243; final de la narraci&#243; demanen de llegir-la com un cicle independent. L&#8217;argument narratiu queda interromput tan sols per la not&#237;cia sobre la descend&#232;ncia de Jud&#224; (c. 38) i pel to po&#232;tic de les benediccions de Jacob abans de la seva mort (c. 49). La intriga de la narraci&#243; de Josep est&#224; molt ben articulada: D&#233;u ha decidit de fer arribar Josep al punt m&#233;s alt de poder i li ho ha revelat en un doble somni; els seus germans intenten d&#8217;impedir-ho i nous entrebancs acaben provocant la desgr&#224;cia de Josep; per&#242; els mateixos infortunis obren el cam&#237; perqu&#232; es compleixi el que D&#233;u es proposava. Josep mateix, al final de la seva hist&#242;ria, explica el sentit de la narraci&#243;: aquella vida accidentada era tota ella obra de D&#233;u, que s&#8217;havia proposat de salvar la vida a un poble nombr&#243;s (50,19-21).</span></div><div class="is1"><span class="content">El G&#232;nesi i el Nou Testament</span></div><div class="ip"><span class="content">El primer llibre de la B&#237;blia parla d&#8217;un D&#233;u que crea i salva els homes. Els salva valent-se primer del just No&#232;, valent-se despr&#233;s d&#8217;Abraham i de la seva descend&#232;ncia. D&#233;u la guardar&#224; dels perills i la conduir&#224; a Egipte, on es convertir&#224; en un poble nombr&#243;s. S&#243;n els primers passos de les obres de D&#233;u, que continuaran en els temps posteriors.</span></div><div class="ip"><span class="content">El Nou Testament veu en la paraula creadora de D&#233;u aquell qui &#233;s la Paraula: per ell tot ha vingut a l&#8217;exist&#232;ncia (Jn 1,1-3; He 1,2-3); veu en l&#8217;esposa donada al primer home la figura de l&#8217;Esgl&#233;sia en relaci&#243; amb el Crist (Ef 5,22-33); en la culpa d&#8217;Adam veu l&#8217;entrada del pecat i de la mort en el m&#243;n, i en el Crist veu el nou Adam que ens fa justos, ens allibera de la mort i ens d&#243;na la vida eterna, perduda en el parad&#237;s (Rm 5,12-21). En lloc de l&#8217;al&#232; de vida que havia convertit en un &#233;sser animat l&#8217;home fet de la pols de la terra, el nou Adam, que &#233;s del cel, d&#243;na l&#8217;Esperit, que revesteix d&#8217;immortalitat l&#8217;exist&#232;ncia mortal (1Co 15,45-47). La serp antiga, llan&#231;ada del lloc on acusava els homes nit i dia, perseguir&#224; in&#250;tilment la dona (Ap 12,1-16). Les promeses fetes a Abraham i a la seva descend&#232;ncia, abans de ser circumcidat i de rebre la Llei, es compliran en Jesucrist; per ell tots els pobles seran bene&#239;ts, seran justos i fills d&#8217;Abraham per la fe (Ga 3,6-29); esdevindran aix&#237; fills, no de l&#8217;esclava, sin&#243; de la dona lliure, com Isaac (Ga 4,21-31); circumcidats, no per m&#224; d&#8217;home, sin&#243; amb la circumcisi&#243; de Crist, que despulla de les inclinacions dolentes del cos (Col 2,11-12). La fe, que ens fa agradables a D&#233;u, &#233;s present des de la creaci&#243; fins a Josep, passant per Abel, Henoc, No&#232;, Abraham, Isaac i Jacob (He 11,3-22). L&#8217;encontre entre Abraham i Melquisedec (Gn 14,18-20) permet a l&#8217;autor de la Carta als Hebreus de reflexionar sobre el sacerdoci de Crist (He 7). Aix&#237; les narracions del G&#232;nesi troben en el Nou Testament el seu sentit m&#233;s ple.</span></div>
        </div>
    </div>
</div>

Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso

Introducció
El nom de Gènesi és el títol que l’antiga versió grega de l’Antic Testament va donar al primer llibre del Pentateuc. Tal com aquest nom indica, el Gènesi parla dels orígens: explica la «prehistòria» de la humanitat i el naixement del poble d’Israel. El relat avança en etapes successives fins a arribar al seu terme: Jacob, amb els seus fills, entra a Egipte, on els seus descendents es transformaran en un poble nombrós. A partir d’aquest nucli s’iniciarà el veritable camí del poble de Déu, a qui el Senyor haurà ofert la seva aliança. Aquest serà el tema del llibre de l’Èxode.
Els orígens de la humanitat
Les narracions del llibre del Gènesi formen una mena de gran díptic: d’una banda, Gn 1-11, on el protagonista és la humanitat sencera, representada per Adam i els seus descendents; de l’altra, Gn 12-50, que té per subjecte Abraham i la seva descendència.
En la primera part prevalen els relats de regust mitològic i les genealogies que van situant en el panorama de la història els diversos pobles, els quals progressivament se separen entre ells i s’allunyen de Déu. La creació, el paradís amb l’arbre del coneixement i l’arbre de la vida, la pretensió dels homes de ser «com déus», la mort d’Abel en mans de Caín, el diluvi, la torre de Babel, desemboquen en la taula dels pobles i més en concret dels pobles semites.
El fil conductor de Gn 1-11 es pot observar fàcilment. Déu va crear un món bo i ordenat, va posar-hi l’home i el va beneir perquè s’hi multipliqués i dominés la terra (cc. 1-2). L’home, posat al paradís, prop de Déu i de l’arbre de la vida, va perdre aquests dons per la seva culpa i va quedar sotmès a la mort (c. 3). El relat de Caín i Abel i la llista dels primers descendents d’Adam i Eva completen la visió que ofereix el llibre del Gènesi sobre els orígens de la humanitat (cc. 4-5). Quan la humanitat, massa corrompuda, desapareix amb el diluvi, la benedicció divina la multiplica de nou partint de Noè, el just; però també la descendència de Noè es degrada, i es divideix en un conjunt de pobles enfrontats i heterogenis (cc. 6-9). Així com les deu generacions d’abans del diluvi havien conduït fins al just Noè, que renovarà la vida sobre la terra, també les deu generacions de després del diluvi condueixen a Abraham, el qual, amb la seva descendència, portarà la benedicció divina sobre tots els pobles de la terra (cc. 10-11).
Quan es van compondre les narracions de Gn 1-11 ja n’existien d’altres, en la cultura d’aquella època, sobre la creació del món i dels homes, sobre un paradís i l’origen de l’actual condició humana, sobre un diluvi i sobre la repartició dels pobles per tot el món. És clar, doncs, que en els primers capítols de la Bíblia no hem de cercar-hi més elements històrics que els que es troben en les tradicions mesopotàmiques de les quals aquests capítols depenen. Els autors de Gn 1-11 les van reelaborar sota la llum de la seva fe, deixant de banda conceptes inadmissibles que altres pobles i cultures s’havien fet sobre el comportament capriciós o malèvol de les seves divinitats.
El naixement del poble d’Israel
Amb les narracions patriarcals s’intensifica la proximitat entre Déu i l’home. Prevalen aquí les tradicions de caire familiar, moltes de les quals estan centrades en indrets concrets, normalment santuaris locals. Aquestes narracions es poden considerar agrupades entorn dels personatges principals. Bàsicament s’hi distingeixen tres blocs o cicles: el d’Abraham i Isaac (12,1-25,18), el d’Isaac i Jacob (25,19-36,43), i el de Josep i els seus germans (cc. 37-50).
El cicle d’Abraham i Isaac comença amb la invitació que el Senyor fa a Abraham perquè abandoni la seva terra i la seva família i s’encamini al país de Canaan (12,1), i acaba amb la mort del patriarca. El punt cabdal de les narracions són els diversos episodis que asseguren a Abraham que tindrà una descendència nombrosa, que posseirà el país on ara viu com a foraster (15; 17; 21,1-7; 22-24) i que serà per a tots els pobles font de benedicció (12,2-3). Aquests anuncis són confirmats per unes promeses en forma de jurament o d’aliança (12,2.7; 13,14-17; 15,18; 17,19-21; 18,18-19; 22,15-18). El signe d’aquesta aliança serà la circumcisió d’Abraham i els seus descendents (17,9-14).
Ve a continuació el cicle d’Isaac i Jacob. Les narracions sobre Isaac ja havien aparegut anteriorment (cc. 15, 17 i 18), i no es clouen fins a la seva mort (35,29). Però, llevat de 26,1-33, on el Senyor li renova les promeses fetes a Abraham i fa que sigui respectat pels seus veïns, Isaac no té un protagonisme propi. Des d’ara el protagonista serà Jacob. En aquest nou cicle prenen un relleu especial dos fets dramàtics: Jacob, futur pare del poble d’Israel, suplanta el seu germà Esaú, pare dels edomites (25,19-34; 27,1-45; 32,2-22; 33,1-17), i, d’altra banda, Jacob, emigrat al país dels arameus i casat amb dues filles del seu oncle, l’arameu Laban, acaba podent-se escapar d’aquest (28,1-5; 29,1-30; 31,1-32,1). En tots dos casos la protecció del Senyor salva el futur poble d’Israel: Esaú se separa definitivament del seu germà i Laban se’n torna al país dels arameus, després de fixar el lloc de frontera que ha de separar els descendents de Jacob i els de l’arameu Nahor, avantpassat de Laban. Però el punt cabdal de la narració és que Jacob retorna amb una fillada nombrosa i considerablement enriquit (29,15-30,43). La seva prosperitat i la protecció divina es fonamenten en la promesa rebuda durant una visió nocturna en el santuari de Betel (28,10-22) i també en el final victoriós de la lluita de Jacob amb Déu en el santuari de Penuel (32,23-33). Allà Déu li dóna el nom d’Israel. Protegit encara de noves amenaces, provocades per la venjança de Simeó i Leví contra el rapte de la seva germana Dina (c. 34), Jacob puja de nou al santuari de Betel per agrair a Déu la seva protecció. Les notícies sobre el naixement de Benjamí i l’incest de Rubèn (35,16-22) i les genealogies del poble edomita (c. 36) completen aquesta seqüència.
La narració sobre Josep i els seus germans (cc. 37-50), tot i que incorpora elements d’origen divers, és una de les més extenses i unitàries de la Bíblia. Jacob-Israel hi té encara un lloc destacat, però el protagonisme de Josep i la intenció final de la narració demanen de llegir-la com un cicle independent. L’argument narratiu queda interromput tan sols per la notícia sobre la descendència de Judà (c. 38) i pel to poètic de les benediccions de Jacob abans de la seva mort (c. 49). La intriga de la narració de Josep està molt ben articulada: Déu ha decidit de fer arribar Josep al punt més alt de poder i li ho ha revelat en un doble somni; els seus germans intenten d’impedir-ho i nous entrebancs acaben provocant la desgràcia de Josep; però els mateixos infortunis obren el camí perquè es compleixi el que Déu es proposava. Josep mateix, al final de la seva història, explica el sentit de la narració: aquella vida accidentada era tota ella obra de Déu, que s’havia proposat de salvar la vida a un poble nombrós (50,19-21).
El Gènesi i el Nou Testament
El primer llibre de la Bíblia parla d’un Déu que crea i salva els homes. Els salva valent-se primer del just Noè, valent-se després d’Abraham i de la seva descendència. Déu la guardarà dels perills i la conduirà a Egipte, on es convertirà en un poble nombrós. Són els primers passos de les obres de Déu, que continuaran en els temps posteriors.
El Nou Testament veu en la paraula creadora de Déu aquell qui és la Paraula: per ell tot ha vingut a l’existència (Jn 1,1-3; He 1,2-3); veu en l’esposa donada al primer home la figura de l’Església en relació amb el Crist (Ef 5,22-33); en la culpa d’Adam veu l’entrada del pecat i de la mort en el món, i en el Crist veu el nou Adam que ens fa justos, ens allibera de la mort i ens dóna la vida eterna, perduda en el paradís (Rm 5,12-21). En lloc de l’alè de vida que havia convertit en un ésser animat l’home fet de la pols de la terra, el nou Adam, que és del cel, dóna l’Esperit, que revesteix d’immortalitat l’existència mortal (1Co 15,45-47). La serp antiga, llançada del lloc on acusava els homes nit i dia, perseguirà inútilment la dona (Ap 12,1-16). Les promeses fetes a Abraham i a la seva descendència, abans de ser circumcidat i de rebre la Llei, es compliran en Jesucrist; per ell tots els pobles seran beneïts, seran justos i fills d’Abraham per la fe (Ga 3,6-29); esdevindran així fills, no de l’esclava, sinó de la dona lliure, com Isaac (Ga 4,21-31); circumcidats, no per mà d’home, sinó amb la circumcisió de Crist, que despulla de les inclinacions dolentes del cos (Col 2,11-12). La fe, que ens fa agradables a Déu, és present des de la creació fins a Josep, passant per Abel, Henoc, Noè, Abraham, Isaac i Jacob (He 11,3-22). L’encontre entre Abraham i Melquisedec (Gn 14,18-20) permet a l’autor de la Carta als Hebreus de reflexionar sobre el sacerdoci de Crist (He 7). Així les narracions del Gènesi troben en el Nou Testament el seu sentit més ple.

Feti si Gènesi Introducció