Apocalipsi 21:1-27
Apocalipsi 21:1-27 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El primer cel i la primera terra havien passat, i el mar ja no existia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: – Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”. Eixugarà totes les llàgri-mes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat. I el qui seu al tron va afirmar: – Jo faig que tot sigui nou. I afegí: – Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables. Després em va dir: – Ja s’han complert! Jo sóc l’alfa i l’omega, el principi i la fi. Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res. El qui surti vencedor rebrà tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ell serà fill meu . Però els covards, els descreguts, els corromputs, els assassins, els libidinosos, els qui practiquen la bruixeria, els idòlatres i tots els mentiders tindran la seva part a l’estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort. Aleshores va venir un dels set àngels que tenien les set copes plenes de les set darreres plagues, i em va parlar així: – Vine i et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell. Em va transportar en esperit dalt d’una muntanya gran i alta i em féu veure la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, venint de Déu i envoltada de la seva glòria. Resplendia com la pedra més preciosa, com un jaspi cristal·lí. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes, i a les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els noms de les dotze tribus d’Israel. Tres portes miraven a llevant, tres portes al nord, tres portes al sud i tres portes a ponent. La muralla de la ciutat reposava sobre dotze fonaments que duien els dotze noms dels dotze apòstols de l’Anyell. El qui em parlava tenia una vara d’or per a amidar la ciutat, les seves portes i la seva muralla. La ciutat té la forma d’un quadrat: la seva llargada és igual a l’amplada. Va amidar, doncs, la ciutat amb la vara, i el seu perímetre era de dotze mil estadis; la llargada, l’amplada i l’alçada són iguals. Va amidar també la muralla, i tenia cent quaranta-quatre colzades de gruix, amb la mida d’home que l’àngel feia servir. La muralla era tota de jaspi, i la ciutat, d’or brunyit semblant al cristall més pur. Els fonaments de la muralla de la ciutat estaven adornats amb dotze pedres precioses de tota mena: el primer fonament era jaspi; el segon, safir; el tercer, calcedònia; el quart, maragda; el cinquè, sardònix; el sisè, sarda; el setè, crisòlit; el vuitè, beril; el novè, topazi; el desè, àgata; l’onzè, jacint; el dotzè, ametista. Les dotze portes eren dotze perles; cada una era una sola perla. I la plaça de la ciutat era d’or brunyit com el cristall. De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que la il·lumina. Les nacions caminaran a la seva llum, i els reis de la terra li portaran les seves riqueses. Les seves portes no es tancaran en tot el dia, perquè allí les nits no existiran. Li portaran, doncs, les riqueses i l’esplendor de les nacions. Però no hi entrarà res d’impur, no hi entraran els corromputs ni els mentiders. Tan sols hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell.
Apocalipsi 21:1-27 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Després vaig veure un cel i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra havien desapare-gut, i el mar ja no existia. I vaig veure que davallava del cel, provenint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que ha estat engalanada per al seu espòs. I vaig sentir una veu potent que deia des del setial: “Aquest és el tabernacle que Déu estableix entre els homes, per a sojornar amb ells; ells seran el seu poble, i el mateix Déu-amb-ells serà el seu Déu. Ell eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà; ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat.” I el que seia al setial va dir: “Mireu, tot ho faig nou.” Després va dir: “Es-criu-ho, perquè aquestes paraules són fidedignes i verídiques.” I afegí: “És cosa feta. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi. Al qui tingui set li permetré que begui de franc de la font d’aigua de la vida. El qui triomfi heretarà tot això i jo seré Déu per a ell, i ell serà un fill per a mi. Però per als covards, els incrèduls, els corromputs, els homicides, els fornica-dors, els malèfics, els idòlatres, i per a tots els falsaris, la seva part serà el llac de foc, que és la segona mort.” Aleshores se’m va acostar un dels set àngels que portaven les set copes plenes de les set plagues darreres, i em va par-lar així: “Vine, et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell.” I em va transportar en èxtasi al cim d’una muntanya molt alta, i em va mos-trar la ciutat santa, Jerusalem, que dava-llava del cel provinent de Déu i rodejada de la glòria de Déu. El seu resplendor era com el d’una pedra preciosíssima, com una pedra de jaspi clara com el cristall. Tenia una gran muralla de molta alçària, amb dotze portes, i dotze àngels tenien cura de les portes, i a les portes hi havia gravats uns noms que són els de les dotze tribus dels fills d’Israel: tres portes de cara a llevant, tres al nord, tres al migdia i tres a ponent. La muralla de la ciutat tenia dotze pedres de fonament, i sobre aquestes pedres hi havia gravats els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. El qui em parlava tenia una cana d’or per a amidar la ciutat, les seves portes i la seva muralla. La ciutat forma un quadrat igual de llargada que d’amplada. Va amidar la ciutat amb la cana, fins a dotze mil estadis; la llargada, l’amplada i l’alçària són iguals. Va amidar la muralla: tenia cent qua-ranta-quatre colzades en mida normal, que és la que emprava l’àngel. Les filades de la muralla eren de jaspi, i la ciutat era tota d’or brunyit com el cristall. Les pedres de fonament que soste-nien la muralla de la ciutat duien encas-tades tota mena de pedres precioses: la primera pedra, de jaspi; la segona, de safir; la tercera, de calcedònia; la quarta, de maragda; la cinquena, de sardònix; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuite-na, de beril·le; la novena, de topazi; la desena, d’àgata; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista. Les dotze portes eren dotze perles, cada porta feta d’una sola perla. I el carrer gran de la ciutat era d’or brunyit com el cristall transparent. De temple, no en vaig veure cap, perquè el Senyor Déu Totpoderós és el seu temple, junt amb l’Anyell. A la ciutat no li calen ni el sol ni la lluna perquè li facin llum, perquè la glòria de Déu la il·lumina, i la seva llumenera és l’Anyell. Les nacions caminaran a la seva llum, i els reis de la terra li duran la seva esplendor. Les seves portes no es tancaran al cap de la jornada, perquè allà no hi haurà nit. I li portaran la glòria i l’esplendor dels pobles gentils. Però res d’immund no hi podrà en-trar, ni els idòlatres, ni els falsaris, sinó que només hi entraran els qui estan inscrits al llibre de la vida que té l’Anyell.