Salms 38:1-22
Salms 38:1-22 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Senyor, no em reptis amb du-resa, ni em castiguis indignat. Que les teves sagetes s’han clavat en mi, i la teva mà ha caigut damunt meu. No em queda res de sa en el cos, a causa de la teva indignació; no hi ha quietud per als meus ossos, a causa del meu pecat. Les culpes em graviten sobre el cap com una càrrega feixuga; em pesen més del que resisteixo. Les ferides se’m tornen infectes i ulceroses, de resultes de la meva niciesa. Estic desfet i totalment abatut; tot el dia vaig trist. Una febre ardent em crema les entranyes, i no queda res de sa en el meu cos. Estic aixafat i sense forces, el bat del cor em fa esclatar en gemecs. Senyor, els meus afanys són davant teu, i el meu neguit no t’és pas desco-negut. El cor em palpita, m’abandonen les forces, i fins la llum dels meus ulls ja s’a-paga. Amics i companys s’allunyen del meu flagell, i els meus parents es mantenen a distància. Els qui busquen la meva vida em posen paranys, els qui desitgen el meu mal propa-guen insídies, contínuament ordeixen traïcions. Però jo em faig el sord, com si no hi sentís, em faig el mut i no obro la boca. Faig el posat d’un home que no hi sent i que no pot replicar res. Senyor, jo tinc en tu la meva espe-rança; tu respondràs, Senyor, Déu meu. Perquè temo que es burlaran de mi, i s’encoratjaran si el peu em rellisca. Que ja em sento a punt de caure, i el dolor no em deixa ni un moment. Sí, reconec la meva culpa, i em turmenta el meu pecat. Els enemics són plens de vida, plens de força, i augmenten els qui injustament m’avorreixen. Els qui em tornen mal per bé em van en contra perquè busco fer el bé. No m’abandonis, Senyor; Déu meu, no t’allunyis de mi! Afanya’t a auxiliar-me, Senyor, salvador meu!
Salms 38:1-22 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Senyor, no em reprenguis tan durament, no em corregeixis amb tant de rigor. Tinc clavades en mi les teves fletxes, descarregues damunt meu la teva mà. Ha estat tan fort el teu enuig que no em queda en tot el cos res de sa; són tants els meus pecats que els meus ossos no troben repòs. Més amunt del cap m’arriben les culpes, em dobleguen com una càrrega feixuga. Són tantes les meves nicieses que es gangrenen i supuren les meves ferides. Estic prostrat i abatut, camino entristit tot el dia; una febre ardent em devora les entranyes, i no em queda en tot el cos res de sa. Visc esgotat i desfet, crido i gemego amb tota l’ànima. Senyor meu, els meus anhels són davant teu, no et passen per alt els meus gemecs. El cor em palpita, les forces m’abandonen, s’apaga la llum dels meus ulls. Amics i veïns s’aparten de les meves ferides, els meus parents es mantenen a distància. Els qui volen perdre’m la vida paren els llaços, els qui busquen fer-me mal parlen de perdre’m, tot el dia rumien traïcions. El que és jo, faig el sord, no escolto res; com si fos mut, no obro la boca. Faig com si no hi sentís, com si no tingués res a replicar. Senyor, en tu poso l’esperança; no em deixaràs sense resposta, Senyor, Déu meu. Em dic: «Que no puguin alegrar-se’n, que no cantin victòria, si el peu em fallava.» Perquè em veig a punt de caure, i no puc oblidar el meu dolor. Confesso la meva culpa, el meu pecat em turmenta. Els enemics que encara viuen són nombrosos, són legió els qui m’odien sense causa; els qui em tornen mal per bé m’acusen del bé que he buscat. No m’abandonis, Senyor; Déu meu, no t’allunyis de mi.