Salms 104:1-23
Salms 104:1-23 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Beneeix el Senyor, ànima meva! Senyor, Déu meu, que n’ets de gran! Et revesteixes d’esplendor i majestat, cobert de llum com un mantell. Desplegues el cel com un tendal, has dreçat per damunt les aigües els teus estatges superiors. Prens els núvols per carrossa, et mous sobre les ales dels vents; els vents et fan de missatgers, i els focs abrusadors de ministres teus. Vas assentar la terra sobre els seus suports, incommovible per sempre més. La vas cobrir amb l’oceà, com si fos un cobertor; les aigües colgaven les muntanyes. A una ordre teva emprengueren la fugida, al so del teu tro es precipitaren, saltant per les muntanyes, avall, cap a les valls, al lloc que els vas assignar: al límit que vas determinar que no traspassin, perquè no tornessin a cobrir la terra. Fas brollar les fonts cap als torrents, que s’escorren entre les muntanyes; s’hi abeuren tots els animals del camp, els ases salvatges hi apaguen la set; els ocells del cel fan el niu a les seves ribes, fan sentir la seva cantadissa dins la fronda. Des dels seus estatges superiors rega les muntanyes, la terra queda saturada amb el fruit de les seves obres. Fas créixer l’herbei per al bestiar i les plantes per a les necessitats de l’home, a fi que de la terra en tregui el pa i el vi que alegra el cor de l’home, l’oli que li fa lluir la cara, el pa que hi enforteix la vida. S’engrosseixen els arbres del Senyor, els cedres del Líban que ell plantà. Allà hi fan niu els ocells, la cigonya fa l’estada als seus cims; les muntanyes elevades són per als isards, els penyals són refugi dels conills. Vas posar la lluna per a determinar els temps, el sol sap quan s’ha de pondre; estens la fosca i cau la nit, llavors ronden totes les bèsties de la selva; els lleons rugeixen per la presa, demanant a Déu el seu menjar. Tot just surt el sol es retiren i van a jaure als seus cataus, L’home surt cap a la seva feina, a la seva tasca fins que és fosc.
Salms 104:1-23 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Beneeix el Senyor, ànima meva. Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran! Vas revestit d’honor i majestat, t’embolcalla la llum com un mantell. Has estès el cel com una vela, damunt les aigües t’has bastit un palau. Prens els núvols per carrossa, avances sobre les ales dels vents. Tens els vents per missatgers, el foc i les flames et serveixen. Assentares la terra sobre uns fonaments, incommovible per segles i segles. La vas cobrir amb el mantell dels oceans, les aigües sepultaven les muntanyes. Les vas amenaçar i fugiren a l’instant, esverades de sentir el retruny del teu tro; pujaren les muntanyes, baixaren per les valls, fins al lloc que els havies assignat; els fixares un límit que no traspassaran, mai més no cobriran la terra. De les fonts en fas brollar torrents que s’escolen entre les muntanyes. Els animals feréstecs s’hi abeuren, els ases salvatges hi apaguen la set. A les seves ribes nien els ocells i refilen entre les branques. Des del teu palau regues les muntanyes, sacies la terra de pluges del cel; fas néixer l’herba per al bestiar i les plantes al servei de l’home: fas sortir el pa de la terra i el vi que alegra el cor dels homes; amb l’oli fas brillant el seu rostre i amb el pa sostens el seu cor. El Senyor assaona els arbres més alts, els cedres del Líban que ell plantà; allà els ocells hi fan els seus nius, a la seva copa hi habita la cigonya. Els cabirols van per l’alta muntanya, als roquissars s’hi refugien les fagines. Has creat la lluna, que assenyala les festes; el sol coneix el lloc on s’ha de pondre. Quan estens la fosca, es fa de nit i ronden tots els animals de la selva; els lleons rugeixen buscant la seva presa, reclamant a Déu el seu menjar. Quan fas sortir el sol, es retiren i s’ajacen als seus caus; i l’home se’n va al seu treball, a la seva tasca fins al vespre.