Nehemies 2:1-17
Nehemies 2:1-17 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Un dia del mes de nissan de l’any vint del regnat d’Artaxerxes, quan ja tenia el vi preparat, el vaig prendre i el vaig servir al rei. I com que jo no havia estat mai trist davant seu, el rei em digué: “Per què fas aquest posat tan trist? Ja que no estàs malalt, la teva tristesa no pot ser altra cosa que una pena del cor.” Això em va deixar molt torbat, però li vaig dir: “Llarga vida al rei! Com no haig de tenir un posat trist, si la ciutat on hi ha els sepulcres dels meus pares ha estat desolada i les seves portes cremades?” El rei em va preguntar: “Què és el que pretens?” Llavors em vaig encomanar al Déu del cel, i vaig dir-li: “Si al rei li sembla bé, i si el teu servent ha merescut el teu favor, envia’m a Judà a restaurar la ciutat on hi ha els sepulcres dels meus pares.” Llavors el rei, que tenia la reina asse-guda al seu costat, em va preguntar: “Quan temps penses ser fora i quan tornaràs?” I va acceptar d’enviar-m’hi així que li vaig fixar un terme. A més, vaig demanar: “Si li sembla bé al rei, et prego que se’m donin creden-cials per als governadors de la Transeu-fratina, perquè em deixin passar fins a Judà; i també una carta per a Assaf, el guar-da del bosc reial, perquè em forneixi la fusta per a empostissar les portes de la fortalesa del temple, per a la muralla de la ciutat i per a la casa que jo haig d’habitar.” I el rei m’ho va concedir, perquè la mà del meu Déu em protegia. Després, escortat per oficials de l’exèrcit i gent a cavall, em vaig dirigir als governadors de la Transeufratina i els vaig presentar les credencials del rei. Però quan Sanbal·lat, l’horonita, i Tobià, el servent ammonita, ho van sa-ber, els va disgustar molt que algú vingués a procurar el benestar dels fills d’Israel. Vaig arribar a Jerusalem i, després d’estar-m’hi tres dies, em vaig llevar de nit, acompanyat d’uns quants homes, sense revelar a ningú el que Déu havia posat en el meu cor de fer per Jerusalem, i sense portar amb mi cap altra cavalleria que la que jo muntava. Vaig sortir encara de nit per la porta de la Vall cap a la font del Drac i cap a la porta del Femer, i vaig inspeccionar la muralla de Jerusalem, destrossada, i les portes, cremades. Després em vaig dirigir cap a la porta de la Font i la cisterna del Rei, però no hi havia cap lloc per on pogués passar la cavalcadura que jo muntava. Per tant, sempre de nit, vaig pujar pel torrent, inspeccionant la muralla. Des-prés vaig fer mitja volta i vaig tornar a la ciutat, entrant per la porta de la Vall. Els magistrats no van saber on havia anat ni el que havia fet. Fins en aquell moment no havia dit res als jueus, ni als sacerdots, als nobles, als magistrats, ni a l’altra gent que s’havia d’encarregar de les obres. Però llavors els vaig dir: “Vosaltres mateixos podeu veure en quina situació més desgraciada ens trobem: Jerusalem és una ruïna i les seves portes han estat cremades: Veniu, aixequem la muralla de Jerusalem i deixem de ser un escarni.”
Nehemies 2:1-17 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
»Un dia del mes de nissan del mateix any vint del regnat d’Artaxerxes, estant el rei a taula va arribar l’ho-ra de servir el vi. Mentre jo, que gaudia del favor reial, oferia vi al rei, ell em va dir: »– Per què fas mala cara? I no és pas que estiguis malalt! Alguna cosa et deu preocupar. »Jo, molt esglaiat, li vaig respondre: »– Que el rei visqui per sempre! Com vol el rei que no faci cara trista si la ciutat que guarda els sepulcres dels meus pares és una ruïna i les seves portes han estat consumides pel foc? »El rei em va preguntar: »– Doncs què pretens? »Jo, tot pregant al Déu del cel, li vaig respondre: »– Si el rei ho troba bé, si un servidor he merescut la seva confiança, que m’enviï a Judà a reconstruir la ciutat on hi ha els sepulcres dels meus pares. »El rei, que tenia la reina asseguda al costat, em preguntà: »– Quant de temps durarà el teu viatge? Quan tornaràs? »Jo li vaig proposar una data que li semblà bé, i em va permetre que hi anés. I encara vaig demanar al rei que, si ho creia oportú, em fes donar cartes perquè els governadors de la Transeufratina em deixessin passar fins a Judà. També li vaig demanar una carta per a Assaf, administrador dels boscos reials, perquè em proveís de fusta per a bastir les portes de la ciutadella que hi ha al costat del temple, la muralla de la ciutat i la casa on jo havia de residir. El rei m’ho va concedir tot. La mà bondadosa del meu Déu em protegia. »Vaig dirigir-me, doncs, als governadors de la Transeufratina i els vaig presentar les cartes reials. El rei m’havia fet escortar per oficials de l’exèrcit i forces de cavalleria. Quan Sanbal·lat, l’horonita, i Tobià, el funcionari ammonita, van saber que havia arribat, es van enfadar molt que hagués vingut algú a procurar el benestar dels israelites. »Un cop arribat a Jerusalem, no vaig fer res durant tres dies. Després vaig sortir de nit, acompanyat d’un petit grup d’homes. No portàvem cap cavalleria, fora de la que jo muntava. No havia revelat a ningú allò que el meu Déu m’havia inspirat de fer a favor de la ciutat. Vaig sortir de Jerusalem per la porta de la Vall, en negra nit, i vaig dirigir-me cap a la font dels Xacals i cap a la porta de les Escombraries. Vaig anar examinant la muralla de la ciutat i vaig constatar que hi havia bretxes i que les portes havien estat consumides pel foc. Vaig continuar cap a la porta de la Font i cap a la bassa del Rei. Més endavant ja no hi havia camí transitable per a la cavalleria que portava. Llavors, sempre de nit, vaig continuar remuntant el torrent de Cedró, mentre comprovava l’estat de la muralla. Després vaig fer mitja volta i tornàrem a entrar a la ciutat per la porta de la Vall. »Els dirigents del poble no sabien on havia anat ni què havia fet, perquè fins aquell moment jo no havia revelat res als de Judea; ni tan sols als sacerdots, als nobles, als notables o als responsables de les obres. Però llavors els vaig dir: »– Ja veieu en quina misèria ens trobem: Jerusalem és una ruïna i les seves portes han estat incendiades. Reconstruïm la muralla i fem que acabi aquesta situació humiliant!