Marc 5:1-43

Comparteix

Marc 5:1-43 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)

Després van arribar a l’altra banda del llac, a la regió dels gerasens. Així que va desembarcar, li va sortir a l’encontre, des del cementiri, un home posseït per un esperit impur que feia vida entre les coves sepul-crals. Ningú no el podia lligar ni amb una cadena. Ja l’havien lligat amb grillons i cade-nes moltes vegades, però ell havia trencat les cadenes i fet trossos els grillons. Ningú no tenia prou força per a domi-nar-lo. Tothora, de nit i de dia, vagava entre les tombes i per les muntanyes, xisclant i ferint-se a cops de pedra. En veure Jesús, de lluny estant, va córrer i es prosternà davant d’ell i, cridant molt fort, li digué: “Què tens a veure amb mi, Jesús, Fill del Déu Al-tíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis.” Perquè Jesús deia: “Surt d’aquest home, esperit impur!” Llavors Jesús li preguntà: “Quin és el teu nom?” Li respongué: “Porto el nom de Legió, perquè som molts.” I li demanava insistentment que no els expulsés lluny d’aquella regió. Hi havia allí, a prop de la muntanya, un gran ramat de porcs furgant. Llavors li pregaren: “Envia’ns als porcs i ens ficarem dins d’ells.” I ell els ho permeté. Els esperits im-purs van sortir de l’home i es van ficar dins els porcs. Aleshores el ramat, com-post d’uns dos mil porcs, es va precipi-tar des de dalt del penyal al llac, i es van ofegar. Els porquers van fugir corrents i van escampar la notícia pel poble i pels camps; i la gent anà a veure què havia passat. Quan arribaren on era Jesús veieren l’endimoniat, aquell que havia tingut la legió, assegut, vestit i amb tot el seu seny, i van agafar por. I els qui ho havien vist els explicaven el que li havia passat, a l’endimoniat, i el cas dels porcs. Llavors es van posar a demanar-li que se n’anés de la seva contrada. Quan s’embarcava, l’exendimoniat li demanava que el deixés anar amb ell, però no li ho permeté, sinó que li digué: “Vés a casa teva, amb els teus, i explica’ls això que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu.” L’home se n’anà i es posà a pregonar per la Decàpolis el que Jesús havia fet per ell, i tothom se’n meravellava. Quan Jesús hagué travessat novament amb la barca a l’altra banda, s’a-plegà al seu entorn una gran gentada, i es va quedar vora l’aigua. Llavors es va acostar un degà de la sinagoga, anomenat Jaire, i així que el veu, se li llança als peus pregant-li insistentment: “La meva filleta es mor; vine a imposar-li les mans, a fi que es posi bona i visqui.” Se n’anà amb ell, i el seguia una gran gentada que l’empenyia. Una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys, i que havia sofert molt a mans d’una colla de metges, i s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir millorar, ans al contrari, havia empitjorat, quan va sentir el que contaven de Jesús es va ficar per entre la multitud, i per darrere va tocar-li el mantell, perquè es deia: “Només que pugui tocar els seus vestits, seré guarida.” I, en efecte, a l’instant se li estroncà l’hemorràgia, i va notar en el seu cos que estava guarida d’aquell mal. Al mateix temps, Jesús, que s’adonà de la força que havia sortit d’ell, es va girar enmig de la multitud i preguntava: “Qui m’ha tocat els vestits?” Els deixebles li deien: “¿Veus la multitud que t’empeny i preguntes qui t’ha tocat?” Però ell anava buscant amb la mirada qui ho havia fet. Llavors la dona, tremolosa i trasbal-sada pel que li havia passat, se li acostà i es deixà caure davant seu i li va dir tota la veritat. Llavors ell li digué: “Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda lliure del teu mal.” Encara parlava quan arriba un de la casa del degà de la sinagoga per dir-li: “La teva filla ha mort; no cal que destorbis més el mestre.” Jesús, sense fer cas del que deien, li fa al degà de la sinagoga: “No temis, n’hi ha prou que continuïs creient.” I no va deixar que l’acompanyés ningú més que Pere, Jaume i el seu germà Joan. En arribar a casa del degà de la sinagoga, s’adonà de l’aldarull que feien els qui ploraven amb els seus crits. Entra i els diu: “Què és tant d’alda-rull i tants plors? La noia no és pas morta, sinó que dorm.” Però es burlaven d’ell. Llavors, ell, traient tothom a fora, pren només el pare i la mare de la noia i els qui l’acompanyaven, entra allà on era la noia i, agafant-la de la mà, li diu: “ Talita cum ” (que vol dir: Noia, et mano que t’aixequis). A l’instant, la noia, que ja tenia dotze anys, es va aixecar i caminava. Tots es van quedar parats d’estupor. Però ell els comminà seriosament que no ho fessin saber a ningú, i va dir que donessin menjar a la noia.

Marc 5:1-43 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)

Després van arribar a l’altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l’anà a trobar un home posseït d’un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l’havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Contínuament, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l’home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d’ell i digué cridant amb veu forta: – Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis! És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d’aquest home!» Jesús li pregunta: – Quin és el teu nom? Ell li respon: – El meu nom és “Legió”, perquè som molts. I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d’aquell territori. Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: – Envia’ns als porcs, que hi entrarem. Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l’home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac pel precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l’aigua. Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. S’acostaren fins on era Jesús i veieren l’endimoniat que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, i es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l’endimoniat i l’episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n’anés del seu territori. Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li suplicava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué: – Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia’ls tot el que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu. Aquell home se n’anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava astorat. Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: – La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui. Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu. Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» Immediatament se li estroncà la pèrdua de sang i sentí dins el seu cos que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent: – Qui m’ha tocat la roba? Els seus deixebles li contestaren: – ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat? Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: – Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava. Encara Jesús parlava, que n’arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: – La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar més el Mestre? Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: – No tinguis por; tingues només fe. I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, entra a la casa i els diu: – Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. Ells es burlaven de Jesús. Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu: – Talità, cum –que vol dir: «T’ho mano:noia, aixeca’t.» A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d’estupor. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.