Joan 4:1-18
Joan 4:1-18 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Llavors, com que el Senyor va sa-ber que els fariseus havien dit: “Jesús fa molts deixebles i en bateja més que Joan”, si bé Jesús mateix no batejava, sinó els seus deixebles, va deixar la Judea i se’n tornà cap a Galilea. Havia de travessar per Samaria. Així va arribar a una ciutat de Samaria que es diu Sicar, prop del terreny que Jacob va deixar al seu fill Josep. Allí hi havia el pou de Jacob. Quan era prop de migdia, Jesús, cansat de cami-nar, es va asseure a la vora del pou. En això que va arribar una dona de Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: “Dóna’m de beure.” És que els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar provisions. La samaritana li respon: “Com és que tu, un jueu, em demanes de beure a mi, una samaritana?” Perquè els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: “Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu dóna’m de beure, series tu qui li’n demanaria, i ell et donaria aigua viva.” Li fa, la dona: “Senyor, tu no tens poal i el pou és profund, d’on trauràs aigua viva? ¿Ets tu més gran que el nostre pare Jacob, que ens va deixar aquest pou, del qual en van beure ell, els seus fills i el seu bestiar?” Li respongué Jesús: “Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornaran a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d’aigua que brollarà per a donar-li vida eterna.” Li diu la dona: “Senyor, dóna’m ai-gua d’aquesta, perquè no tingui mai més set ni hagi de venir més aquí a pouar-la.” Li diu: “Vés a cridar el teu marit i torna aquí.” La dona li respongué: “No en tinc, de marit.” Jesús li diu: “Ja ho dius bé que no en tens, de marit, perquè n’has tingut ja cinc, i el que ara tens no és pas el teu marit; en això has dit la veritat.”
Joan 4:1-18 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Jesús va saber que havia arribat a oïda dels fariseus que ell feia més deixebles i en batejava més que Joan. De fet, no era Jesús qui batejava, sinó els seus deixebles. Llavors va deixar Judea i se’n tornà a Galilea. Jesús havia de travessar Samaria. Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: – Dóna’m aigua. Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: – Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana? Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: – Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva. La dona li diu: – Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell? Jesús li respongué: – Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna. Li diu la dona: – Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar. Ell li diu: – Vés a cridar el teu marit i torna. La dona li contesta: – No en tinc, de marit. Li diu Jesús: – Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.