Hebreus 6:1-20
Hebreus 6:1-20 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Per tant, deixant per superat l’en-senyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament, sense repetir les doctrines fonamentals del penediment per les obres mortes, de la fe en Déu, de la instrucció sobre els tipus de baptisme, de la imposició de mans, de la resurrecció dels morts i del judici final. Això és el que ens proposem de fer, amb l’ajut de Déu. Evidentment, es fa impossible als qui una vegada per sempre foren il·luminats i han tastat el do celestial, i han par-ticipat de l’Esperit Sant, i han assaborit la bonesa de la Paraula de Déu i els prodigis del món que vindrà, si han tornat a caure, que puguin re-començar altre cop la conversió, quan ells, particularment, tornen a crucificar el Fill de Déu i l’exposen a l’escarni de tothom. Mireu, quan una terra s’embeu les pluges que sovint la reguen i produeix les plantes profitoses per als qui la con-reen, pren part en les benediccions que vénen de Déu; però si el que dóna són esbarzers i argelagues, és terra de rebuig, a punt de ser maleïda, i acabarà cremada. Estem convençuts, però, estimats, que vosaltres esteu en la millor disposició, la qual mena a la salvació, malgrat que us parlem així. Perquè Déu no és injust per a oblidar-se de la vostra obra i de l’amor que heu demostrat envers el seu nom, en el servei que heu prestat i seguiu prestant als creients. Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri el mateix entusias-me, a fi que la plena certesa de l’espe-rança es mantingui fins a la fi, de manera que no us torneu indo-lents, sinó imitadors dels qui per la fe i la constància han heretat les promeses. Perquè quan Déu va fer la promesa a Abraham, com que no hi havia ningú més gran per qui jurar, ho va jurar per ell mateix dient: “Certament, t’ompliré de benediccions i et multiplicaré àmpliament.” D’aquesta manera, per la perseveran-ça, aconseguí la promesa. Els homes juren per algú superior a ells, i, així, la garantia del jurament posa terme a tota controvèrsia. Per això Déu, volent remarcar ben clarament als hereus de la promesa el caràcter irrevocable del seu designi, hi va interposar un jurament, a fi que per mitjà de dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l’esperança que ens és oferta. Ell és per a nosaltres l’àncora de l’ànima, segura i ferma, que penetra fins a l’altra banda del vel, allà on Jesús, com a precursor, ha entrat per nosaltres, esdevingut “pontí-fex perpetu a la manera de Melqui-sedec”.
Hebreus 6:1-20 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Per això, deixem la primera instrucció sobre el Crist i avancem cap al que és propi de gent adulta. Ara no hem de repetir pas els temes fonamentals: la conversió de les obres mortes, la fe en Déu, l’ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció dels morts i el judici etern. Avancem, doncs, amb l’ajuda de Déu. N’hi ha que un dia van rebre la llum, van tastar el do celestial, van participar en l’efusió de l’Esperit Sant i van assaborir la bona paraula de Déu i els prodigis del món renovat, però després han caigut i abandonen la fe. És impossible que aquests es renovin amb una segona conversió, ja que tornen a crucificar el Fill de Déu i l’exposen a la ignomínia. Quan una terra beu la pluja que la rega sovint i dóna plantes bones als qui la conreen, vol dir que té part en la benedicció de Déu; en canvi, la terra que dóna cards i espines és tinguda per inútil i gairebé per maleïda, i acabarà consumida pel foc. Estimats, encara que parlem així, estem convençuts que vosaltres us trobeu en les millors disposicions, ben a prop de la salvació. Déu no és injust i per això no oblidarà tot el que heu fet, és a dir, l’amor que heu mostrat per causa del seu nom, posant-vos al servei del poble sant, en el passat i en el present. Tan sols desitgem que cada un de vosaltres demostri el mateix afany per mantenir plenament l’esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui amb fe i amb constància han heretat les promeses. Quan Déu va fer la seva promesa a Abraham, no podent jurar per ningú de més gran, va jurar per ell mateix dient: T’ompliré de benediccions i et donaré una nombrosa descendència . Abraham esperà sense defallir i va obtenir que es realitzés la promesa. Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells: el jurament posa fi a les discussions i serveix de garantia. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia mostrar clarament als qui havien d’heretar-la que la seva decisió era irrevocable. Així Déu va fer dues accions irrevocables, la promesa i el jurament, que ell de cap manera no pot desmentir. Gràcies a elles ens sentim fortament encoratjats els qui ho hem deixat tot per aferrarnos a l’esperança que ell ens ofereix. Aquesta esperança, que posseïm com a àncora segura i ferma de la nostra vida, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec .