Gènesi 8:1-22
Gènesi 8:1-22 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Després, Déu es va recordar de Noè i de tots els animals domèstics i feréstecs que eren amb ell dintre l’arca. Llavors va fer passar un vent per la terra, i el nivell de les aigües començà a minvar. Les aigües abismals de l’oceà deixaren de brollar i es tancaren les rescloses del cel; i va parar de ploure. Les aigües s’anaven retirant de la terra, i al cap de cent cinquanta dies el seu nivell havia baixat. El dia disset del mes setè, l’arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat. Les aigües continuaren baixant a poc a poc, fins al mes desè, i el dia primer d’aquest mes aparegueren els cims de les muntanyes. Al cap de quaranta dies, Noè va obrir el finestral que havia fet a l’arca i deixà anar el corb, que sortia i tornava, esperant que les aigües s’eixuguessin a la terra. Llavors deixà anar el colom per veure si les aigües havien baixat del tot, però el colom no va trobar cap indret on aturar-se, i va tornar a l’arca: les aigües encara cobrien la terra. Noè va treure la mà, va prendre el colom i l’entrà dins l’arca. Va esperar set dies més i deixà anar altra vegada el colom. Aquest va tornar al capvespre duent al bec una fulla d’olivera acabada d’arrencar. Noè va comprendre que les aigües ja havien minvat. Va esperar encara set dies i deixà anar el colom, que ja no va tornar. L’any sis-cents u de la vida de Noè, el dia primer del primer mes, les aigües s’havien eixugat a la terra. Noè va apartar la coberta de l’arca per mirar, i va veure que la terra era eixuta. El dia vint-i-set del mes segon, la terra ja era seca del tot. Llavors Déu digué a Noè: – Surt de l’arca amb la teva dona, els teus fills i les teves nores. Fes sortir amb tu tots els éssers vius que són a dins amb tu: ocells, animals domèstics i feréstecs i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. Que es moguin per tota la terra, que siguin fecunds i es multipliquin. Noè, doncs, va sortir de l’arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores. Van sortir tots els éssers vius, tot el que es belluga, amb tots els ocells i les bestioles que s’arrosseguen per terra. Tots van sortir de l’arca agrupats en famílies. Noè va dedicar un altar al Senyor. Prengué animals i ocells de cada espècie considerada pura i els oferí en holocaust sobre l’altar. El Senyor es va complaure en l’olor agradable dels sacrificis, i va dir: «No tornaré mai més a maleir la terra per culpa dels homes, perquè el cor de l’home està inclinat al mal des de la seva joventut. No tornaré a fer morir tots els vivents com acabo de fer-ho. »Mentre duri la terra, mai no faltaran sembres i collites, fred i calor, estiu i hivern, dies i nits.»
Gènesi 8:1-22 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Després Déu va pensar en Noè i en tots els animals domèstics i sal-vatges que estaven amb ell a l’arca, i va fer passar un vent sobre la terra i les aigües començaren a baixar. Les fonts de l’abisme i les rescloses del cel es van tancar, i s’aturaren les pluges del cel. I el nivell de les aigües que cobrien la terra començà a baixar, de mica en mica es van anar retirant i al cap de cent cinquanta dies ja havien minvat del tot. El dia disset del mes setè l’arca quedà varada sobre les muntanyes d’Ararat. Les aigües van seguir baixant lentament, i el primer dia del mes desè apare-gueren els cims de les muntanyes. Al cap de quaranta dies, Noè obrí la finestra que havia fet a l’arca i va deixar anar el corb, que s’estigué anant i venint perquè calia esperar que s’eixuguessin les aigües que cobrien la terra. Després Noè deixà anar el colom per comprovar si ja havien minvat les ai-gües a la terra. Però el colom no va trobar cap lloc on posar les potes, i retornà a l’arca, perquè les aigües encara cobrien la superfície de la terra; i ell allargà la mà i, agafant-lo, el féu entrar a l’arca. Encara esperà set dies més, i féu sortir altre cop el colom a fora de l’arca. El colom va tornar cap al tard, i heus aquí que duia al bec una fulla tendra d’olivera. Així va saber Noè que el ni-vell de les aigües havia minvat a la terra. Encara esperà set dies més, i va dei-xar anar el colom, que ja no va tornar. Va ser el primer dia del primer mes de l’any sis-cents u de la vida de Noè, que les aigües de la superfície terrestre es van eixugar. Noè va alçar la coberta de l’arca i comprovà que la superfície de la terra era seca. El dia vint-i-set del segon mes la terra va quedar seca del tot. Aleshores Déu va parlar amb Noè i li digué: “Surt de l’arca, amb la teva muller i els teus fills i les seves mullers, i tots els animals de tota espècie que són amb tu: les aus, el bestiar i els rèptils que s’arrosseguen per terra; treu-los fora, a fi que s’escampin arreu, es repro-dueixin i es multipliquin sobre la terra.” Noè, doncs, va sortir amb els seus fills, juntament amb la seva muller i les mullers dels seus fills. També van sortir de l’arca tots els animals de cada espècie, els rèptils i les aus; tot allò que es mou damunt la terra. Noè va aixecar un altar al Déu Etern i, seleccionant d’entre tots els animals purs i de totes les aus, li va oferir holocaustos. El Senyor va sentir l’olor suau i dintre el seu cor es digué: “No tornaré mai més a maleir la terra per culpa de l’home, perquè les inclinacions del cor humà són dolentes des de la infantesa, ni tornaré a castigar mai més tots els ésser vivents com he fet. Mentre duri la terra no cessaran mai la sembra i la sega, el fred i la calor, l’estiu i l’hivern.”
Gènesi 8:1-22 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Després, Déu es va recordar de Noè i de tots els animals domèstics i feréstecs que eren amb ell dintre l’arca. Llavors va fer passar un vent per la terra, i el nivell de les aigües començà a minvar. Les aigües abismals de l’oceà deixaren de brollar i es tancaren les rescloses del cel; i va parar de ploure. Les aigües s’anaven retirant de la terra, i al cap de cent cinquanta dies el seu nivell havia baixat. El dia disset del mes setè, l’arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat. Les aigües continuaren baixant a poc a poc, fins al mes desè, i el dia primer d’aquest mes aparegueren els cims de les muntanyes. Al cap de quaranta dies, Noè va obrir el finestral que havia fet a l’arca i deixà anar el corb, que sortia i tornava, esperant que les aigües s’eixuguessin a la terra. Llavors deixà anar el colom per veure si les aigües havien baixat del tot, però el colom no va trobar cap indret on aturar-se, i va tornar a l’arca: les aigües encara cobrien la terra. Noè va treure la mà, va prendre el colom i l’entrà dins l’arca. Va esperar set dies més i deixà anar altra vegada el colom. Aquest va tornar al capvespre duent al bec una fulla d’olivera acabada d’arrencar. Noè va comprendre que les aigües ja havien minvat. Va esperar encara set dies i deixà anar el colom, que ja no va tornar. L’any sis-cents u de la vida de Noè, el dia primer del primer mes, les aigües s’havien eixugat a la terra. Noè va apartar la coberta de l’arca per mirar, i va veure que la terra era eixuta. El dia vint-i-set del mes segon, la terra ja era seca del tot. Llavors Déu digué a Noè: – Surt de l’arca amb la teva dona, els teus fills i les teves nores. Fes sortir amb tu tots els éssers vius que són a dins amb tu: ocells, animals domèstics i feréstecs i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. Que es moguin per tota la terra, que siguin fecunds i es multipliquin. Noè, doncs, va sortir de l’arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores. Van sortir tots els éssers vius, tot el que es belluga, amb tots els ocells i les bestioles que s’arrosseguen per terra. Tots van sortir de l’arca agrupats en famílies. Noè va dedicar un altar al Senyor. Prengué animals i ocells de cada espècie considerada pura i els oferí en holocaust sobre l’altar. El Senyor es va complaure en l’olor agradable dels sacrificis, i va dir: «No tornaré mai més a maleir la terra per culpa dels homes, perquè el cor de l’home està inclinat al mal des de la seva joventut. No tornaré a fer morir tots els vivents com acabo de fer-ho. »Mentre duri la terra, mai no faltaran sembres i collites, fred i calor, estiu i hivern, dies i nits.»