Gènesi 47:13-31
Gènesi 47:13-31 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
La fam era tan greu que ja no hi havia pa enlloc del país. A Egipte i a Canaan la gent defallia de tanta fam. Josep, mentrestant, acumulava tots els diners que hi havia a Egipte i a Canaan a canvi del gra que li compraven, i ingressava aquests diners al tresor del faraó. Però quan es van haver acabat els diners al país d’Egipte i al de Canaan, tots els egipcis van recórrer a Josep dient: – Dóna’ns pa. ¿Has de veure com morim de fam, perquè ja no tenim diners? Josep els contestà: – Si heu acabat els diners, porteu-me el bestiar, i jo us donaré menjar a canvi del bestiar. Ells duien el seu bestiar a Josep, i aquest els procurava menjar a canvi dels cavalls, a canvi dels ramats d’ovelles i cabres i de vaques, i a canvi dels ases. Durant tot aquell any, Josep els va assegurar el pa a canvi dels seus ramats. Va passar tot un any, i l’any següent els egipcis tornaren a dir a Josep: – Senyor, no et podem pas amagar que els diners s’han acabat i que el bestiar està en mans del nostre senyor. Ara només tenim a disposició del nostre senyor la nostra persona i les nostres terres. ¿Hem de morir de fam sota els teus ulls i s’han de perdre els nostres camps? Compra’ns a nosaltres amb les nostres propietats a canvi de pa: tots nosaltres, amb les nostres propietats, serem esclaus del faraó. Però dóna’ns llavor perquè puguem sobreviure i les nostres terres no es tornin ermes. Josep va comprar per al faraó totes les terres d’Egipte, perquè un per un tots els egipcis venien el seu camp, obligats per la fam. Així, el país sencer va acabar essent propietat del faraó. D’un cap a l’altre d’Egipte, Josep va reduir el poble a l’esclavitud. Les úniques terres que no va comprar foren les dels sacerdots, ja que hi havia un decret del faraó a favor d’ells. Els sacerdots vivien de la ració que el faraó els passava, i per això no hagueren de vendre les seves propietats. Josep va dir al poble: – Avui us he comprat, a vosaltres i les vostres terres, per al faraó. Aquí teniu la llavor per a sembrar els camps. Al moment de la collita, en donareu una cinquena part al faraó, mentre que les altres quatre parts seran per a vosaltres: us serviran per a sembrar els camps i per a alimentar-vos, vosaltres, les vostres famílies i els vostres infants. Ells van respondre: – Ens has salvat la vida. N’hi ha prou, senyor, que ens concedeixis el teu favor; nosaltres acceptem de ser esclaus del faraó. Josep va promulgar una llei, vigent encara avui, segons la qual una cinquena part de les collites de les terres d’Egipte ha de ser per al faraó. Tan sols les terres dels sacerdots no pertanyen al faraó. Els israelites habitaven al país d’Egipte, a la regió de Goixen. Van comprar-hi propietats, van ser fecunds i es multiplicaren molt. Jacob visqué encara disset anys a Egipte, fins a l’edat de cent quaranta-set anys. Quan a Israel se li acostava l’hora de la mort, va cridar el seu fill Josep i li digué: – Si gaudeixo del teu afecte, mostra’m el teu amor i la teva fidelitat. Posa la mà sota la meva cuixa i jura’m que no m’enterraràs a Egipte. Quan vagi a adormir-me amb els meus pares, treu-me d’Egipte i porta’m a enterrar al seu sepulcre. Josep li va respondre: – Ho faré tal com dius. Ell va insistir: – Jura-m’ho. Josep li ho va jurar. Llavors Israel es va ajeure al llit i reclinà el cap damunt el coixí.
Gènesi 47:13-31 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Ja no hi havia blat enlloc del país; la fam era molt greu i tant a l’Egipte com a Canaan defallien a causa de la fam. Josep va anar aplegant tot el diner que hi havia a l’Egipte i a Canaan, a canvi del gra que li compraven, i aquest diner l’ingressava a l’erari reial. Quan el diner s’hagué acabat al país d’Egipte i a la terra de Canaan, tota la gent d’Egipte va anar a Josep dient: “Dóna’ns blat. ¿És que haurem de morir davant teu perquè se’ns ha acabat el diner?” Josep els digué: “Porteu-me el vostre bestiar i us en vendré a canvi del bestiar, ja que no teniu més diner.” Van portar el seu bestiar a Josep, i ell els donà blat a canvi de cavalls, ove-lles, vaques i ases. Així, durant tot aquell any, els proveí de blat a canvi del seu bestiar. En finalitzar aquell any, van acudir a ell l’any següent dient-li: “No podem pas amagar al meu senyor que, havent-se esgotat el diner i estant el bestiar en mans del meu senyor, ja no ens queda res a disposició del meu senyor, llevat de les nostres persones i les nostres terres. ¿És que haurem de sucumbir, nosaltres i les nostres terres, davant la teva mirada indiferent? Compra’ns a nosaltres amb la nostra terra a canvi de blat, i serem esclaus del faraó nosaltres i la nostra terra. Però dóna’ns llavor per a sembrar, així podrem sobreviure sense morir, i la terra no es tornarà un ermot.” D’aquesta manera Josep es va apro-piar de totes les terres d’Egipte per al faraó, perquè els egipcis van vendre ca-dascú el seu camp, a causa de la fam que patien; i així les terres van esdevenir propietat del faraó, i el poble el va fer traslladar a les ciutats, de l’un a l’altre límit de les fronteres d’Egipte. Únicament no va poder apropiar-se de les terres dels sacerdots, perquè el faraó havia decretat un racionament per als sacerdots i podien sostenir-se amb el racionament que els concedí; per això no van vendre la seva terra. Després, Josep digué al poble: “Mi-reu, avui us he comprat a vosaltres i les vostres terres per al faraó. Aquí teniu llavor; sembreu, doncs, la terra. I quan arribi la collita, en donareu una cinquena part al faraó, i les altres quatre seran per a vosaltres, per a la sembra del camp, per al vostre sosteniment i el dels vostres familiars, i per a alimentar la vostra mainada.” Van contestar: “Ens has donat la vida! Que el meu senyor ens sigui benèvol i serem esclaus del faraó.” Josep va decretar aquesta llei, que encara és vigent en el dia d’avui: La cinquena part de la terra d’Egipte serà per al faraó. Solament les terres dels sacerdots no van ser del faraó. Els israelites es van establir al país d’Egipte, a la regió de Goixen, i van adquirir-hi propietats, van prosperar i es van multiplicar molt. Jacob visqué disset anys a la terra d’Egipte, i el temps de la seva vida va ser de cent quaranta-set anys. Com que l’edat d’Israel ja tocava la seva fi, va cridar el seu fill Josep i li digué: “Si he trobat gràcia als teus ulls, posa la mà sota la meva cuixa i siguis amable i lleial amb mi; i no m’enterris a l’Egipte, sinó que, quan vagi a descansar amb els meus avantpassats, em trauràs d’Egipte i m’enterraràs al seu sepulcre.” I ell digué: “Faré el que tu dius.” Insistí: “Jura-m’ho!” I li ho va jurar. Llavors Israel es va deixar caure sobre la capçalera del llit.