Gènesi 37:18-30
Gènesi 37:18-30 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Ells, de lluny estant, el van veure, i abans que se’ls apropés més, van cons-pirar contra ell per matar-lo, i es deien entre ells: “Mireu, aquí ve el somniador. Som-hi, anem a matar-lo i llencem-lo a qualsevol d’aquest pous, i després direm que una bèstia ferotge l’ha devo-rat. Així veurem com acaben els seus somnis!” Però Rubèn, que ho va sentir, el va lliurar de les seves mans tot dient: “Ma-tar-lo, no!” Rubèn els digué: “No vesseu sang! Llenceu-lo en aquella cisterna del de-sert, però no li poseu la mà al damunt!” Volia lliurar-lo de les seves mans per tornar-lo al seu pare. I succeí que quan Josep va arribar on eren els seus germans, ells el despulla-ren de la seva túnica, la túnica llarga amb mànigues que duia; el van agafar i el van llençar a la cisterna. Era una cisterna buida, sense aigua. Després van seure a menjar. En aquestes, van alçar la vista i veieren una caravana d’ismaelites que venien de Galaad amb els seus camells carregats d’espècies, bàlsam i mirra, que duien cap a l’Egipte. Llavors Judà digué als seus germans: “Què en traurem de matar el nostre germà i ocultar la seva mort? Anem i venguem-lo a aquests ismae-lites i no li posem la mà al damunt, perquè és germà nostre i de la mateixa carn.” I els seus germans hi van estar d’acord. De manera que, mentre els marxants s’acostaven, ells van treure Josep de la cisterna, alçant-lo, el van vendre als is-maelites per vint peces de plata, i aquells se’l van endur cap a l’Egipte. Quan Rubèn va tornar a la cisterna, es trobà que Josep ja no hi era. Llavors, es va esquinçar els vestits, i encarant-se amb els seus germans els digué: “El noi no hi és; i ara, què faré jo?”
Gènesi 37:18-30 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Ells el veieren de lluny i, abans que se’ls acostés, maquinaven de matar-lo. I es deien entre ells: – Mireu, aquí ve el somiador. Vinga, matem-lo, tirem-lo a qualsevol cisterna i direm que una bèstia ferotge l’ha devorat. Així veurem com acaben els seus somnis. Però Rubèn, que ho va sentir, volent salvar-lo de les seves mans, digué: – No el matem! I va afegir: – No us taqueu de sang! Tireu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu les mans al damunt! Rubèn volia salvar-lo i tornar-lo al seu pare. Quan Josep va arribar on eren els seus germans, li van treure la túnica de mànigues amples, el van agafar i van tirar-lo a la cisterna, que era buida, sense aigua. Després s’assegueren a menjar. Tot menjant, van veure passar una caravana d’ismaelites que venia de Galaad, amb els camells carregats de resines aromàtiques –goma adragant, estorac i làdanum–, que transportaven a Egipte. Aleshores Judà va dir als seus germans: – Què en traurem de matar el nostre germà i d’encobrir la seva sang? Venem-lo als ismaelites, però no li posem la mà al damunt, que al capdavall és germà nostre, de la nostra pròpia sang. Els seus germans se’l van escoltar. Uns marxants medanites que passaven per allà van treure Josep fora de la cisterna. Els germans de Josep el vengueren als ismaelites per vint peces de plata, i ells se’l van emportar a Egipte. Quan Rubèn va tornar a la cisterna, Josep ja no hi era. Llavors, desesperat, s’esquinçà els vestits i, tornant cap als seus germans, els digué: – El noi ja no hi és! On puc anar jo, ara?