Gènesi 2:7-25

Comparteix

Gènesi 2:7-25 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)

Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel·li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates. El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament: – Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs. Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.» El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. L’home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà: – Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.

Gènesi 2:7-25 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)

Llavors el Déu Etern va formar l’home amb la pols del terreny i li insuflà a les narius un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser vivent. Després el Déu Etern va plantar un jardí a l’Edèn, cap a l’orient, i hi va posar l’home que havia format. El Déu Etern va fer que de la terra naixessin tota mena d’arbres agradables de mirar i bons per a menjar; i al bell mig, l’arbre de la vida i l’arbre del co-neixement del bé i del mal. De l’Edèn sortia un riu per regar el jardí, i d’allí es repartia en quatre braços. El primer s’anomena Fison i envolta tot el país d’Havilà, on hi ha l’or. L’or d’aquella terra és del bo; també s’hi troba la resina olorosa i la pedra d’ònix. El nom del segon riu és Guibon i envolta tot el país de Cuix. El nom del tercer riu és Tigris i corre a l’orient d’Assíria. El quart és l’Eu-frates. El Déu Etern prengué, doncs, l’home i el posà al jardí de l’Edèn a fi que el conreés i en tingués cura. I el Déu Etern va fer a l’home aquesta advertència: “De tots els arbres del jardí, en pots menjar, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengessis pas, perquè si un dia en menges, estigues segur que moriràs.” Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.” El Déu Etern va formar de la terra tots els animals feréstecs i totes les aus del cel, i els emmenà davant l’home per veure com els anomenaria, perquè tal com l’home anomenés cada animal, aquell fóra el seu nom. I Adam va posar nom a tot el bestiar, i a les aus del cel i a tots els animals feréstecs; però per a ell no va trobar una companyia adient. Llavors el Déu Etern va fer caure l’home en un son profund, i mentre dormia prengué una de les seves coste-lles i tancà la carn al seu lloc. I de la costella que havia tret de l’home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l’home. Llavors l’home digué: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà ‘do-na’, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a la seva muller i seran una sola carn.” I tots dos, l’home i la dona, anaven despullats i no se n’avergonyien.