Gènesi 2:5-25
Gènesi 2:5-25 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
i a la terra encara no hi havia cap arbust campestre, ni havia brotat cap herba al camp, perquè el Déu Etern en-cara no havia fet ploure damunt la terra i tampoc no hi havia cap home per a conrear el camp, sinó que de la terra pujava un vapor que humitejava tota la superfície del terreny. Llavors el Déu Etern va formar l’home amb la pols del terreny i li insuflà a les narius un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser vivent. Després el Déu Etern va plantar un jardí a l’Edèn, cap a l’orient, i hi va posar l’home que havia format. El Déu Etern va fer que de la terra naixessin tota mena d’arbres agradables de mirar i bons per a menjar; i al bell mig, l’arbre de la vida i l’arbre del co-neixement del bé i del mal. De l’Edèn sortia un riu per regar el jardí, i d’allí es repartia en quatre braços. El primer s’anomena Fison i envolta tot el país d’Havilà, on hi ha l’or. L’or d’aquella terra és del bo; també s’hi troba la resina olorosa i la pedra d’ònix. El nom del segon riu és Guibon i envolta tot el país de Cuix. El nom del tercer riu és Tigris i corre a l’orient d’Assíria. El quart és l’Eu-frates. El Déu Etern prengué, doncs, l’home i el posà al jardí de l’Edèn a fi que el conreés i en tingués cura. I el Déu Etern va fer a l’home aquesta advertència: “De tots els arbres del jardí, en pots menjar, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengessis pas, perquè si un dia en menges, estigues segur que moriràs.” Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.” El Déu Etern va formar de la terra tots els animals feréstecs i totes les aus del cel, i els emmenà davant l’home per veure com els anomenaria, perquè tal com l’home anomenés cada animal, aquell fóra el seu nom. I Adam va posar nom a tot el bestiar, i a les aus del cel i a tots els animals feréstecs; però per a ell no va trobar una companyia adient. Llavors el Déu Etern va fer caure l’home en un son profund, i mentre dormia prengué una de les seves coste-lles i tancà la carn al seu lloc. I de la costella que havia tret de l’home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l’home. Llavors l’home digué: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà ‘do-na’, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a la seva muller i seran una sola carn.” I tots dos, l’home i la dona, anaven despullats i no se n’avergonyien.
Gènesi 2:5-25 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió. Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel·li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates. El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament: – Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs. Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.» El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. L’home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà: – Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.