Cohèlet 9:1-18
Cohèlet 9:1-18 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Certament, he reflexionat sobre tot això i ho he verificat: els justos i els savis, i tots els seus treballs, són a les mans de Déu. L’home ni tan sols sap si mereixerà amor o bé odi; tots els camins són oberts davant d’ell. Tot és igual per a tots: el mateix destí espera al just i a l’injust, al bo, al pur i a l’impur, al qui ofereix sacrificis i al qui no n’ofereix. No hi ha diferència entre el bo i el pecador, entre el qui fa juraments i el qui té por de fer-ne. Tothom té un mateix destí, i aquest és un mal que afecta tot el que es fa sota el sol. A més, el cor dels homes és ple de maldat i, mentre viuen, no pensen més que follies, fins que al final van a reunir-se amb els altres morts. Doncs bé, mentre hi ha vida hi ha esperança, perquè «Val més un gos viu que un lleó mort». Almenys els vius saben que han de morir, mentre que els morts ja no saben res, i tampoc no poden esperar res, perquè el seu record s’ha esborrat. Els seus amors, els seus odis, les seves gelosies han mort amb ells, i ja no tindran mai més part en tot el que es fa sota el sol. Vés, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi, que Déu s’ha complagut en les teves obres. Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t’afanyes sota el sol. El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d’anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa. Encara he vist més coses sota el sol: no són els més àgils els qui guanyen la cursa, ni els més forts els qui vencen en el combat; ni són els savis els qui tenen segur el menjar, ni els intel·ligents els qui es fan rics, ni els qui saben moltes coses els qui es guanyen l’amistat. Perquè a tothom li arriba el temps i el contratemps. De fet, l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats al parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’improvís els cau al damunt. Encara he vist sota el sol un cas referent a la saviesa que m’ha semblat important. Hi havia una ciutat petita, amb pocs habitants. Un rei poderós anà a atacar-la: hi va posar setge i va construir contra ella grans torres d’assalt. En aquella ciutat hi havia un home pobre però savi que, gràcies a la seva saviesa, hauria pogut salvar-la; però a ningú no se li va acudir de recórrer a un home pobre com ell. Doncs bé, jo afirmo que val més la saviesa que la força. Tanmateix, quan un home savi és pobre, la gent el menysprea i no escolta els seus consells. Val més escoltar les paraules d’un savi dites amb calma que els crits d’un capitost de necis. Val més la saviesa que les màquines d’atac. Però un sol error malmet molta cosa bona.
Cohèlet 9:1-18 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Sí, a tot això he aplicat el meu cor, i he arribat a aquesta conclusió: que els justos i els savis, i les seves obres, són en les mans de Déu. De l’amor i de l’odi els homes no en poden saber res, obren segons el que tenen al davant seu. Tot és igual per a tots; igual sort per al just i el dolent, per al bo i pur com per a l’impur, per al qui sacrifica com per al qui no ofereix sacrificis; igual per al bo com per al pecador, per al qui fa juraments com per al qui se n’està. Això és el pitjor d’entre tot el que succeeix en aquest món: que hi hagi una mateixa sort per a tothom i que, a més, el cor dels humans sigui ple de maldat i la follia covi en el seu cor durant la seva vida; i després d’això, cap a la fossa! El qui és comptat entre els vivents encara pot confiar, perquè “Val més un gos viu que un lleó mort”, ja que els qui són vius saben que han de morir, però els morts ja no saben res ni tenen més paga, perquè el seu record ja s’ha fos. Els seus amors, els seus odis i les seves enveges, ja fa temps que s’han acabat, i mai més no tindran part en res del que s’esdevé en aquest món. Vés, menja content el teu pa i beu amb alegria el teu vi, que ja fa molt que Déu està content amb el que fas. Que en tot temps els teus vestits siguin blancs, i que mai no falti l’ungüent sobre el teu cap. Gaudeix de la vida amb la dona que tu estimes tot els temps de la breu exis-tència que se t’ha concedit en aquest món, perquè això és la teva part en aquesta vida i en el treball amb què t’afanyes en aquest món. Tot allò que siguis capaç de fer, fes-ho segons les teves forces, perquè no hi ha obra, ni projecte, ni ciència, ni savie-sa, en el sepulcre on t’encamines. També he pogut observar que en aquest món no és dels lleugers la cursa, ni dels valents la batalla; tampoc no és dels savis el pa, ni dels prudents les riqueses, ni dels intel·ligents el favor, sinó que l’ocasió i la sort a tots ells acompanyen. Perquè l’home no sap quin serà el seu moment: com els peixos agafats en una xarxa fatal o com els ocells atrapats en un parany, així els humans són atrapats per l’infortuni que, de sobte, els cau al damunt. També he vist en aquest món un fet de la saviesa que m’ha semblat important: Hi havia una ciutat petita, que tenia pocs habitants, i un gran rei vingué a atacar-la; la va assetjar i va alçar davant d’ella grans baluards. Allí es va trobar un home pobre i savi que va salvar la ciutat amb la seva sa-viesa, i ningú no es va recordar més d’aquell home pobre. I jo dic: “Val més la saviesa que la força”, encara que la saviesa del pobre sigui menyspreada i els seus consells no siguin escoltats. Les paraules serenes dels savis es fan sentir millor que no pas els crits del sobirà dels necis. Val més la saviesa que les armes de guerra, però un sol error destrueix molta cosa bona.
Cohèlet 9:1-18 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Certament, he reflexionat sobre tot això i ho he verificat: els justos i els savis, i tots els seus treballs, són a les mans de Déu. L’home ni tan sols sap si mereixerà amor o bé odi; tots els camins són oberts davant d’ell. Tot és igual per a tots: el mateix destí espera al just i a l’injust, al bo, al pur i a l’impur, al qui ofereix sacrificis i al qui no n’ofereix. No hi ha diferència entre el bo i el pecador, entre el qui fa juraments i el qui té por de fer-ne. Tothom té un mateix destí, i aquest és un mal que afecta tot el que es fa sota el sol. A més, el cor dels homes és ple de maldat i, mentre viuen, no pensen més que follies, fins que al final van a reunir-se amb els altres morts. Doncs bé, mentre hi ha vida hi ha esperança, perquè «Val més un gos viu que un lleó mort». Almenys els vius saben que han de morir, mentre que els morts ja no saben res, i tampoc no poden esperar res, perquè el seu record s’ha esborrat. Els seus amors, els seus odis, les seves gelosies han mort amb ells, i ja no tindran mai més part en tot el que es fa sota el sol. Vés, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi, que Déu s’ha complagut en les teves obres. Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t’afanyes sota el sol. El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d’anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa. Encara he vist més coses sota el sol: no són els més àgils els qui guanyen la cursa, ni els més forts els qui vencen en el combat; ni són els savis els qui tenen segur el menjar, ni els intel·ligents els qui es fan rics, ni els qui saben moltes coses els qui es guanyen l’amistat. Perquè a tothom li arriba el temps i el contratemps. De fet, l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats al parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’improvís els cau al damunt. Encara he vist sota el sol un cas referent a la saviesa que m’ha semblat important. Hi havia una ciutat petita, amb pocs habitants. Un rei poderós anà a atacar-la: hi va posar setge i va construir contra ella grans torres d’assalt. En aquella ciutat hi havia un home pobre però savi que, gràcies a la seva saviesa, hauria pogut salvar-la; però a ningú no se li va acudir de recórrer a un home pobre com ell. Doncs bé, jo afirmo que val més la saviesa que la força. Tanmateix, quan un home savi és pobre, la gent el menysprea i no escolta els seus consells. Val més escoltar les paraules d’un savi dites amb calma que els crits d’un capitost de necis. Val més la saviesa que les màquines d’atac. Però un sol error malmet molta cosa bona.