2 Corintis 7:1-10

2 Corintis 7:1-10 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)

Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i com-pletem la nostra consagració en el temor de Déu. Feu-nos lloc al vostre cor: no hem ofès ningú, no hem perjudicat ningú, no ens hem aprofitat de ningú. No ho dic amb to de censura; ja us he dit abans que us portem al cor per com-partir la mort i la vida. Em sento confiat amb vosaltres i n’es-tic molt orgullós. Em sento força ani-mat, desbordant d’alegria enmig de to-tes les meves tribulacions. Fins i tot, quan ja vam arribar a Mace-dònia, el meu cos tampoc no va trobar cap repòs. Sortien dificultats per tot arreu: lluites per fora i temors per dins. Però, Déu, que és consolador dels abatuts, ens va confortar amb l’arribada de Titus; i no tan sols amb la seva arribada, sinó també amb l’estímul rebut de part vostra, fent-nos saber l’enyorança que sentiu, el greu que us sap i l’interès que teniu per veure’m, i això encara m’ha fet més alegria. Perquè, tot i que us vaig contristar amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. Dic que ara me n’alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d’actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.

2 Corintis 7:1-10 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)

Tenint, doncs, aquestes promeses, estimats meus, purifiquem-nos de tot el que pot tacar el cos i l’esperit i arribem a ser plenament sants, reverenciant Déu. Compreneu-nos bé: nosaltres no hem perjudicat ningú, ni hem arruïnat ningú, ni hem explotat ningú. I no ho dic per condemnar-vos, perquè ja he deixat clar que us porto al cor fins al punt de compartir amb vosaltres mort i vida. Us tinc tota la confiança i estic molt orgullós de vosaltres. Em sento ple de consol i desbordant de joia enmig de tantes tribulacions com passem. Perquè, en arribar a Macedònia, no vaig trobar-hi tranquil·litat, sinó tota mena d’afliccions: a fora, lluites; a dintre, la por. Però Déu, que consola els humils, ens va confortar amb l’arribada de Titus; i no solament amb la seva arribada, sinó també amb el consol que de vosaltres havia rebut. Ell ens parlava de la vostra enyorança, del vostre desconsol, del desig que teniu de veure’m. Això em va produir una joia encara més gran. La meva carta us va entristir, però ara no em sap gens de greu. És cert que me’n va saber, perquè vaig veure que aquella carta us havia disgustat, almenys de moment; però ara estic content, no del vostre disgust, sinó del penediment que va néixer d’aquell disgust. En efecte, la vostra tristesa venia de Déu; nosaltres no us havíem perjudicat en res. I la tristesa que ve de Déu produeix un penediment que porta a la salvació i que a ningú no sap greu de sentir; en canvi, la tristesa que ve del món causa la mort.