2 Corintis 5:1-10
2 Corintis 5:1-10 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Sabem que si la tenda de la nostra estada terrenal s’enfonsa tenim un edifici proveït per Déu, una casa que no l’han construïda mans humanes, eterna, al cel. Mentrestant, en aquesta estada terre-nal, gemeguem pel desig que tenim de ser revestits del nostre habitatge del cel, encara que també en serem desvestits, no quedarem despullats en aquell moment. De fet, els qui encara som en aquesta tenda gemeguem i ens sentim afeixu-gats, perquè no voldríem ser desvestits, sinó revestits, de manera que la nostra mortalitat sigui absorbida per la vida. I és Déu mateix qui ens prepara amb aquest fi, i ens ho garanteix donant-nos l’Esperit. Per tant, sempre estem animosos, tot i que sabem que mentre ocupem aquest cos estarem exiliats del Senyor, perquè ens guiem per la fe i no per la vista. Amb tot, estem força animosos, mal-grat que ens estimaríem més estar exi-liats del cos i anar a viure amb el Senyor. Sigui com sigui, tant si som al cos, com si en som fora, el que desitgem és complaure el Senyor, perquè cal que tots nosaltres ens presentem tal com som davant del tribunal de Crist, per tal que cadascú rebi el que li pertoqui segons el que hagi fet de bo o de menys bo, mentre era al cos.
2 Corintis 5:1-10 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Sabem que, quan es desfà aquesta casa terrenal, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d’home, eterna. És per això que gemeguem, pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial, ja que en aquella hora serem despullats, però no quedarem pas nus. Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè no voldríem ser despullats sinó revestits, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida immortal. És Déu el qui ens ha destinat a la vida i ens ha donat l’Esperit com a penyora. Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com exiliats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. Per això, tant si vivim en el cos com si n’emigrem, només ens delim per ser-li plaents. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida corporal.