2 Cròniques 20:1-30
2 Cròniques 20:1-30 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Després d’això, succeí que els moabites, els ammonites i els meünites es van aplegar per fer la guerra contra Josafat. Alguns van anar a informar Josafat, i li digueren: “Una gran gentada avança contra tu des de l’altra banda del Mar Mort, des d’Edom, i ara ja són a Hassasson-Tamar, és a dir, a Enguedí.” Llavors Josafat va agafar por i pren-gué la decisió de buscar el Senyor i proclamà un dejuni per tot Judà. Judà es va congregar per invocar el Senyor; i de totes les ciutats del país van venir per implorar-li ajuda. Llavors Josafat es va posar dret enmig de l’assemblea de Judà i de Jerusalem, en el temple del Senyor, davant de l’atri nou, i digué: “Senyor, Déu dels nostres avantpassats, ¿no ets tu Déu en el cel, i no domines tu damunt tots els reialmes de les nacions? El poder i la força són a les teves mans, i no hi ha ningú que et pugui resistir. ¿No vas ser tu, Déu nostre, el qui vas expulsar els habitants d’aquesta terra, davant el teu poble Israel, i l’has donada per sempre a la posteritat d’Abraham, el teu amic? Ells hi han viscut i t’hi han construït un santuari dedicat al teu nom afirmant: ‘Si ve damunt nostre algun mal, espa-sa, càstig, pesta o fam, ens presentarem davant d’aquest temple i davant del teu rostre, perquè el teu nom és en aquest temple, i clamarem a tu enmig de la nostra angoixa; i tu ens escoltaràs i ens salvaràs.’ I heus aquí que els ammonites, amb Moab i els de la muntanya de Seïr, on no vas permetre que Israel hi entrés quan sortia de la terra d’Egipte, sinó que se’n va desviar sense destruir-los, ara ens ho paguen atacant-nos per expulsar-nos de l’heretat que tu ens vas donar en propietat. Oh Déu nostre, ¿no els aplicaràs el que és just? Perquè no tenim prou força per a oposar-nos a tan gran multitud com la que ve contra nosaltres, i no sabem què hem de fer. Però la nostra mirada es gira cap a tu.” Tot Judà estava dret davant el Senyor, amb les seves famílies, les do-nes i els fills. Llavors l’Esperit del Senyor vingué sobre Jahaziel, fill de Zecariahu, fill de Benaià, fill de Jeiel, fill de Matanià, le-vita dels descendents d’Assaf, quan es trobava enmig de l’assemblea, i digué: “Feu atenció, vosaltres, tots els habitants de Judà i de Jerusalem, i també tu, rei Josafat! El Senyor us diu això: No tingueu por ni us acovardiu davant d’aquesta gran multitud, perquè no és pas a vosaltres que pertoca guerre-jar, sinó a Déu. Demà baixeu contra ells; mireu, pu-jaran per la costa de Sis i us els trobareu a l’extrem de la vall, davant el desert de Jeruel. No us pertoca a vosaltres, de com-batre en aquesta ocasió. Presenteu-vos-hi i quedeu-vos quiets, i veureu la sal-vació que el Senyor us concedirà a vosaltres, Judà i Jerusalem. No tingueu por ni us acovardiu! Demà sortiu-los a l’encontre, i el Senyor serà amb vosaltres.” Josafat es va inclinar fins a terra, i tot Judà i els habitants de Jerusalem es van prosternar davant el Senyor, tributant-li adoració. Tot seguit, els quehatites i els co-reïtes es van aixecar per lloar el Senyor, el Déu d’Israel, cridant ben fort. L’endemà, de bon matí es van dirigir al desert de Tecoa. Quan sortien, Josafat es va aturar i digué: “Escolteu-me, els de Judà i vosaltres, els habitants de Jerusalem! Confieu en el Senyor, el vostre Déu, i us sentireu segurs; confieu en els profetes, i triomfareu!” I després d’haver deliberat amb el poble, va designar cantors perquè, en honor del Senyor, vestits amb els ornaments sagrats i marxant davant de les tropes, cantessin: “Lloeu el Senyor, perquè és etern el seu amor!” Tan bon punt van començar a cantar himnes de lloança, el Senyor va provocar la confusió entre els ammonites, els de Moab i els de la muntanya de Seïr, que venien per atacar Judà, i van ser derrotats. Perquè els ammonites i els de Moab es van revoltar contra els de la muntanya de Seïr fins a destruir-los totalment, i després d’acabar amb els habitants de Seïr es van abraonar els uns contra els altres fins a destruir-se mútuament. Quan els de Judà van arribar a la talaia des d’on es pot veure el desert, es van girar cap a aquella multitud, i veieren que tot eren cadàvers estesos per terra, perquè ningú no es va poder escapar. Josafat i la seva gent hi van anar per saquejar les despulles; van trobar entre els cadàvers moltes coses valuoses, vestits i joies, que se’n van endur, però eren tan abundants que no les podien transportar totes. Van estar tres dies arreplegant el boti, de tant que n’hi havia. El quart dia es van reunir a la vall de la Benedicció, i allí van beneir el Senyor. Per això aquell lloc porta aquest nom, fins al dia d’avui. Tots els homes de Judà i de Jerusalem, amb Josafat al davant, van emprendre la marxa per tornar a Jerusalem plens d’alegria, perquè el Senyor els havia omplert de goig a costa dels seus enemics. Van entrar a Jerusalem, al temple del Senyor, al so de cítares, d’arpes i de trompetes. I el terror de Déu es va apoderar de tots els reialmes dels territoris veïns, quan van saber que el Senyor havia combatut contra els enemics d’Israel. Així el regnat de Josafat estigué tranquil, perquè el seu Déu li havia concedit repòs per tots costats.
2 Cròniques 20:1-30 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Després d’algun temps, els moabites i els ammonites, amb alguns meünites, van emprendre una campanya contra Josafat. Alguns van portar al rei aquesta informació: – Una gran multitud ve contra tu des de l’altra banda del Mar Mort, des del país d’Edom; ja són a Hassasson Tamar, o sigui Enguedí. Josafat, espantat, va decidir de recórrer al Senyor i proclamà un dejuni per tot Judà. Vingueren, doncs, els de Judà, els de totes les ciutats del país, i es van aplegar per invocar el Senyor. Josafat, dret enmig de l’assemblea de Judà i de Jerusalem, en el temple del Senyor, davant el nou atri, va exclamar: – Senyor, Déu dels nostres pares, tu ets el Déu del cel i domines tots els reialmes de la terra. Tens a les mans la força i el poder, i ningú no et pot plantar cara. Tu, Déu nostre, vas desposseir els habitants d’aquest país davant el teu poble d’Israel, i el vas donar per sempre als descendents d’Abraham, el teu amic. Un cop establerts al país, hi van edificar un santuari dedicat al teu nom, pensant: “Quan sobrevingui una desgràcia, el càstig de la guerra, la pesta o la fam, si ens presentem davant aquest temple, davant teu, perquè és el temple que porta el teu nom, i si et clamem a tu enmig del perill, tu ens escoltaràs i ens salvaràs.” Ara ja veus què fan els ammonites, els moabites i els edomites de la muntanya de Seïr: quan els d’Israel venien del país d’Egipte, tu no vas permetre que passessin pel seu territori, i per això, en lloc de destruir-los, es van desviar. Ara ens ho paguen venint a desposseir-nos de l’heretat que tu ens havies donat. Ets tu, Déu nostre, qui els has de judicar. Nosaltres no tenim prou força per a fer front a aquesta gran multitud que ara ens ataca; no sabem què fer, però tenim els ulls posats en tu. Tots els de Judà, amb les seves dones i els fills, i fins i tot les criatures, eren allà, drets davant el Senyor. Llavors, enmig de l’assemblea, l’esperit del Senyor s’apoderà d’un descendent d’Assaf, el levita Jahaziel, fill de Zecariahu, fill de Benaià, fill de Jeiel, fill de Matanià. Jahaziel digué: – Estigueu atents, tots els de Judà i de Jerusalem, i tu, rei Josafat! Això diu el Senyor: No tingueu por, no us acovardiu davant aquesta gran multitud. Aquesta batalla no és cosa nostra, sinó de Déu. Demà baixeu contra ells; vindran per la pujada de Sis i els trobareu al final del torrent que hi ha davant el desert de Jeruel. En aquesta ocasió no sou vosaltres qui heu de combatre. Situeu-vos allí i quedeu-vos-hi per contemplar la victòria del Senyor a favor vostre. Gent de Judà i de Jerusalem, no tingueu por, no us acovardiu. Demà sortiu-los al pas, que el Senyor serà amb vosaltres. Josafat es va prosternar amb el front a terra, i també tots els de Judà i de Jerusalem es prosternaren davant el Senyor per adorar-lo. Els levites descendents dels clans de Quehat i de Corè es van aixecar per lloar el Senyor, Déu d’Israel, amb totes les seves forces. De bon matí es posaren en marxa cap al desert de Tecoa. Quan sortien, Josafat s’aturà i digué: – Escolteu-me, homes de Judà i de Jerusalem! Confieu en el Senyor, el vostre Déu. Sortiu confiats. Tingueu confiança en els profetes i triomfareu. Llavors va reunir l’assemblea del poble per designar un grup de cantors que lloessin el Senyor quan fes aparèixer la seva santedat. Col·locats al davant de les tropes, havien de cantar: «Enaltiu el Senyor; perdura eternament el seu amor.» Tan bon punt començaren els crits de festa i de lloança, el Senyor va parar emboscades contra els ammonites, els moabites i els edomites de les muntanyes de Seïr que havien vingut contra Judà, i foren derrotats. Els ammonites i els moabites s’aixecaren contra els de Seïr per exterminar-los i aniquilar-los. Després d’exterminar els de Seïr, tots van col·laborar a destruir-se mútuament els uns als altres. Quan els de Judà arribaren al promontori des d’on es domina el desert, van mirar cap a la multitud dels enemics, i tot eren cadàvers estesos per terra; no es veia ni un sol fugitiu. Josafat i la seva gent anaren a saquejar les despulles. Van trobar molts animals de càrrega, ramats, vestits i objectes de valor. El botí era tan abundós que van estar tres dies saquejant; de tant que n’hi havia, no se’l podien endur tot. El quart dia s’aplegaren a la vall de la Benedicció. Aquest és el nom que van donar a aquell indret, i encara avui es coneix amb aquest nom, perquè allà van beneir el Senyor. Després, tots els homes de Judà i de Jerusalem, amb Josafat al davant, van emprendre el retorn a Jerusalem cantant de goig, perquè el Senyor els havia donat l’alegria d’alliberar-los dels seus enemics. Arribats a Jerusalem, van anar al temple del Senyor amb arpes, lires i trompetes. Un gran pànic s’apoderà de tots els reialmes dels països veïns quan van saber que el Senyor havia lluitat contra els enemics d’Israel. El reialme de Josafat va quedar tranquil: el seu Déu li va concedir el repòs de tots els qui l’envoltaven.