1 Samuel 17:1-58
1 Samuel 17:1-58 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Els filisteus van aplegar els seus exèrcits per a la guerra, i es van concentrar a Socó de Judà, i van acampar entre Socó i Azecà, a Efes-Dammim. Llavors Saül i els israelites es van aplegar, van acampar a la vall de l’Alzi-na i es van arrenglerar en ordre de ba-talla enfront dels filisteus. A l’un cantó hi havia els filisteus, dalt d’una muntanya, i a l’altre cantó hi ha-via els israelites, dalt d’una altra mun-tanya; i entre els dos hi havia la vall. Del campament de l’exèrcit dels filisteus, va sortir un campió anomenat Goliat, de Gat. La seva alçada era de sis colzes i un pam. Un casc de bronze cobria el seu cap i anava vestit amb una cota de malla que pesava cinc mil sicles de bronze. Es cobria les cames amb polaines de bronze i a les espatlles duia una llança de bronze. El pal de la seva llança era com un plegador d’ordit, i la punta de la llança pesava sis-cents sicles de ferro. Davant seu hi anava l’escuder. Es va aturar i va cridar cap a les tropes d’Israel: “Per què heu sortit en formació de combat? ¿No sóc jo filisteu i vosaltres servents de Saül? Escolliu-vos un home i que baixi contra mi. Si em venç a mi i em mata, nosaltres serem vassalls vostres; però si jo el guanyo i el mato, vosaltres sereu els nostres vassalls i ens servireu.” El filisteu hi va afegir: “Avui desafio les files d’Israel! Doneu-me un home i lluitarem tots dos.” Quan Saül i tot Israel van sentir les paraules d’aquell filisteu, es van desani-mar plens de por. David era fill d’aquell efratita de Betlem de Judà que es deia Jessè i que tenia vuit fills. Aquell home, en temps de Saül, ja era vell i d’edat avançada entre els homes. Els tres fills més grans de Jessè ha-vien marxat a la guerra, darrere Saül. Els tres fills que van anar a la guerra es deien: Eliab, el primogènit; el segon, Abinadab; i el tercer, Ximà. David era el més petit. Mentre que els tres més grans havien anat amb Saül, David anava i venia del servei de Saül per guardar el ramat del seu pare, a Betlem. Mentrestant, aquell filisteu s’avança-va desafiant matí i tarda. Així es va presentar durant quaranta dies. Llavors Jessè digué al seu fill David: “Pren per als teus germans una mesura d’aquest blat torrat i aquests deu pans i vés de seguida al campament on són els teus germans. I aquests deu formatges els portaràs al cap del batalló. Informa’t de si els teus germans estan bé i pren-ne un com-provant. Saül, amb ells i tots els israelites, són a la vall d’Elà per combatre contra els filisteus.” David es va llevar de matinada, va deixar el ramat amb el rabadà, va carre-gar i va marxar, tal com li havia manat Jessè. Va arribar a la rotllana de carros just en el moment que l’exèrcit sortia en formació alçant el crit de batalla. Tant Israel com els filisteus ja esta-ven arrenglerats, exèrcit contra exèrcit. David va deixar la càrrega que duia a mans del guarda dels bagatges i va córrer cap al camp de batalla. Quan hi va arribar, va anar a saludar els seus germans; i mentre parlava amb ells, venia, avançant des del camp dels filisteus, aquell campió que es deia Goliat, el filisteu de Gat, dient les mateixes pa-raules; i David les va sentir. Quan la gent d’Israel va veure aquell home, van fugir tots del seu davant plens de por. I un israelita digué: “¿Heu vist aquest home que s’avança? Doncs, ve per desafiar Israel. A qui el mati, el rei l’omplirà de riqueses, li donarà la seva filla, i eximirà la seva casa paterna dels tributs a Israel. Llavors David va preguntar als homes que tenia al costat: “Què rebrà l’home que mati aquest filisteu i esborri l’oprobi que pesa sobre Israel? Qui és aquest filisteu incircumcís per venir a ofendre els esquadrons del Déu vivent?” I la gent li va repetir aquelles mateixes paraules: ”Això rebrà aquell qui el mati.” Mentre ell parlava amb aquells homes, el seu germà Eliab s’ho escoltava. Llavors, Eliab es va enfurismar contra David i li digué: “Què has vingut a fer aquí? A qui has confiat aquell petit ramat del desert? Jo conec prou bé la teva gosadia i la inconsciència del teu cor. Tu has vingut per veure la batalla!” David respongué: “Què he fet jo ara? ¿És que no puc parlar?” Es va apartar del seu costat i es va dirigir cap a un altre grup, fent la mateixa pregunta, i la gent li respongué com la primera vegada. Algú va sentir les paraules que David havia pronunciat i les va fer arribar a Saül, i ell el va fer venir. David digué a Saül: “Que no es desa-nimi ningú per causa d’aquell filisteu; el teu servent anirà a lluitar contra ell.” Però Saül digué a David: “Tu no et pots enfrontar a aquest filisteu i lluitar contra ell, perquè tu ets molt jove i ell és guerrer des de la seva joventut.” David contestà a Saül: “Quan el teu servent pasturava el ramat del seu pare i venia un lleó o un ós, i arrabassava alguna peça del ramat, jo l’empaitava, l’atacava i li prenia la presa de la boca. I si es llençava con-tra mi, l’agafava per la mandíbula i el colpejava fins que el matava. El teu servent ha donat mort al lleó i a l’ós, i aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha provocat l’exèrcit del Déu vivent.” David va dir també: “El Senyor que em va lliurar de les urpes del lleó i de les de l’ós em lliurarà igualment de les mans d’aquest filisteu.” Aleshores Saül digué: “Vés, i que el Senyor sigui amb tu.” Després Saül va vestir David amb les seves pròpies vestidures, li va cobrir el cap amb un casc de bronze i el va armar amb una cuirassa. David es va cenyir l’espasa i va intentar caminar, però no hi estava avesat, i digué a Saül: “No puc caminar amb això, perquè no en tinc costum.” I s’ho va treure de sobre. Tot seguit va agafar el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls va posar al sarró de pastor que duia i, amb la seva fona a la mà, es va dirigir cap al filisteu. El filisteu també venia acostant-se cada cop més, amb el seu escuder al davant. Quan el filisteu va mirar i veié David, el va menysprear perquè era jove, ros i d’aspecte delicat. Llavors li va dir: “¿És que jo sóc un gos perquè vinguis contra mi amb un bastó?” I va maleir David pels seus déus. Encara hi afegí: “Vine aquí, que do-naré la teva carn als ocells del cel i a les bèsties del camp.” David va replicar al filisteu: “Tu véns contra mi amb espasa, amb llança i amb fletxes, però jo vinc a tu en nom del Senyor de l’univers, Déu dels exèr-cits d’Israel, a qui tu has insultat! Avui el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap i donaré, avui mateix, els cadàvers de l’exèrcit filisteu als ocells del cel i a les bèsties del camp perquè tota la terra sàpiga que hi ha Déu a Israel. I tota aquesta gent sabrà que el Senyor no venç amb l’espasa ni amb la llança, que la batalla és del Senyor i ell us posarà a les nostres mans.” Quan el filisteu es va posar en marxa, avançant a l’encontre de David, aquest va sortir corrents de les files per en-frontar-se-li. David ficà la mà al sarró i en va treure una pedra, la va llençar amb la fona i va ferir el filisteu al front. La pedra li va quedar clavada al front, i va desplomar-se de cara a terra. Així David va vèncer el filisteu amb la fona i una pedra. El va ferir i el va matar sense empunyar cap espasa. Tot corrents, David es va abocar sobre el filisteu, i agafant-li l’espasa la va desembeinar i el va rematar tallant-li el cap. Quan els filisteus van veure mort el seu heroi, van fugir corrents. Llavors els homes d’Israel i de Judà llançaren el crit de guerra, i van perse-guir els filisteus fins a l’entrada de Gat i a les portes d’Ecron. Els filisteus van caure, traspassats, per tot el camí de Xaaraim fins a Gat i Ecron. Quan els israelites van tornar de perseguir els filisteus, van saquejar el seu campament. David va agafar el cap del filisteu i el va portar a Jerusalem, però les armes les va penjar a la seva tenda. Abans, quan Saül veié que David sortia a l’encontre del filisteu, havia preguntat a Abner, el comandant de l’exèr-cit: “Abner, de qui és fill aquest noi?” I Abner havia contestat: “Per vida teva, oh rei, que no ho sé pas.” El rei havia dit: “Pregunta de qui és fill aquest jove.” Quan David va tornar de matar el filisteu, Abner el va agafar i el portà davant Saül, amb el cap del filisteu encara a la mà. Saül li va preguntar: “De qui ets fill, tu, jove.” David respongué: “Sóc fill del teu servent Jessè, el betlemita.”
1 Samuel 17:1-58 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Els filisteus van mobilitzar les seves tropes. Es concentraren prop de Socó de Judà i acamparen entre Socó i Azecà, a Efes-Dammim. També es van mobilitzar Saül i els israelites. Van acampar a la vall de l’Alzina i van prendre posicions enfront dels filisteus. Els filisteus ocupaven una muntanya i els israelites l’altra, i entremig hi havia la vall. De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder. Goliat es plantava allà al mig i cridava cap a les files d’Israel: – Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre. El filisteu afegia: – Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos! Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por. David era fill d’un efratita de Betlem de Judà que es deia Jessè i que tenia vuit fills. En temps de Saül, aquest home era un dels notables. Els tres fills grans de Jessè havien anat a la guerra, a les ordres de Saül. Es deien Eliab, el primogènit, Abinadab, el segon, i Ximà, el tercer. David era el més petit. Els tres més grans s’havien allistat amb Saül. David anava i venia, de prop de Saül a Betlem, on pasturava el ramat del seu pare. El filisteu es plantava allà al mig, matí i tarda. Va fer-ho durant quaranta dies. Jessè va dir al seu fill David: – Pren aquest sac de blat torrat i aquests deu pans, i corre a portar-ho als teus germans, al campament. Aquests deu formatges, porta’ls al comandant. Informa’t de com estan els teus germans i torna amb la seva soldada. Saül és amb ells i amb totes les tropes d’Israel, a la vall de l’Alzina, per combatre contra els filisteus. David es va llevar de bon matí, confià el ramat a algú que el vigilés, va carregar-ho tot i se n’anà, tal com Jessè li havia manat. Quan va arribar al campament, les tropes formaven en ordre de batalla i llançaven el crit de guerra. Israelites i filisteus estaven arrenglerats, un exèrcit enfront de l’altre. David va descarregar el que portava, ho confià al guardià dels bagatges i corregué al camp de batalla a saludar els seus germans. Mentre conversava amb ells, s’avançà des de les files dels filisteus aquell desafiador que es deia Goliat, el filisteu de Gat, i es va posar a fer els discursos de cada dia. David ho va sentir. Tots els israelites, en aparèixer aquell home, van retirar-se esporuguits. Un israelita deia: – Veieu aquest home que s’avança? Puja a desafiar Israel. Si algú el vencia, el rei el cobriria de riqueses, li donaria la seva pròpia filla i concediria a la seva família grans privilegis a Israel. David va preguntar als homes que eren allà prop d’ell: – Què dieu que faran al qui venci aquest filisteu i esborri la vergonya d’Israel? Qui és aquest filisteu incircumcís, per a desafiar les tropes del Déu viu? Aquells soldats li van repetir allò mateix que havien dit: – Això faran al qui el venci. Eliab, el seu germà gran, en sentir com David parlava amb els soldats, es va enfadar amb ell i li digué: – Per què has vingut? A qui has deixat aquelles quatre ovelles en el desert? Et conec prou. Ets un pretensiós, ple de males intencions. Tu has baixat a presenciar la batalla. David li va respondre: – I què he fet, ara? Et parlava i prou! Es va separar d’ell i, adreçant-se a un altre, li va repetir la mateixa pregunta. Tots li responien igual que els primers. Però algú que va sentir el que David deia, ho comunicà a Saül, i aquest el va fer cridar. David digué a Saül: – Que ningú no s’acovardeixi per aquest filisteu. Aquest servent teu anirà a lluitar contra ell. Però Saül respongué a David: – Tu no pots posar-te al davant d’aquest filisteu i lluitar contra ell. Tu encara ets un noi, i ell està avesat a combatre des de jove. David li va explicar: – El teu servent és pastor del ramat del seu pare. Si ve un lleó o un ós i s’emporta una ovella del ramat, el persegueixo, l’ataco i li prenc la presa de la boca. I si s’abraona contra mi, l’agafo per sota la barra i el mato. El teu servent ha matat lleons i óssos: aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha desafiat les tropes del Déu viu! David va dir també: – El Senyor, que m’ha salvat d’óssos i lleons, també em salvarà d’aquest filisteu. Aleshores Saül li digué: – Vés, i que el Senyor sigui amb tu. Saül va vestir David amb la seva pròpia armadura i li posà un casc de bronze i una cuirassa. Sobre l’armadura, David es va cenyir l’espasa. Però quan provà de moure’s, no podia, perquè no hi estava avesat. Digué, doncs, a Saül: – Amb tota aquesta ferramenta a sobre, no podria caminar. No hi estic acostumat. I es va treure l’armadura. Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu. El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. I li va dir: – ¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó? El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus. Després li digué: – Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs. David li va respondre: – Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. Avui mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu. Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans. Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sor-tir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. Després va anar d’una correguda fins al filisteu, li tragué l’espasa de la beina i el va rematar tallant-li el cap. En veure mort el més valent dels seus guerrers, els filisteus van emprendre la fugida. Llavors els homes d’Israel i de Judà llançaren el crit de guerra i es posaren a perseguir-los fins a arribar a Gat i fins a les portes d’Ecron. Per tot el camí de Xaaraim, fins a Gat i fins a Ecron, hi havia cadàvers de filisteus. Els israelites van parar de perseguir els filisteus i van tornar enrere per saquejar el seu campament. David va agafar el cap del filisteu i el portà a Jerusalem; les armes, se les quedà a la seva tenda. En veure que David sortia a lluitar contra el filisteu, Saül havia preguntat a Abner, el general en cap de l’exèrcit: – Abner, de qui és fill, aquest noi? Abner havia respost: – No ho sé pas, oh rei. És tan cert com tu vius! El rei havia insistit: – Informa’t tu mateix de qui és fill aquest jove. En tornar David, després de matar el filisteu, Abner el presentà a Saül. Duia encara el cap del filisteu a la mà. Saül va preguntar-li: – De qui ets fill, noi? David va respondre: – Sóc fill del teu servent Jessè, de Betlem.