Càntic dels Càntics 5:5-16

M’alço per obrir al meu estimat: les meves mans destil·laven mirra, regalimaven mirra els meus dits sobre l’agafador del forrellat. Obro al meu estimat, però el meu estimat ja no hi era: mentre ell em parlava, jo m’havia esvanit. El cercava, però no l’he trobat, el cridava, però no m’ha respost. M’han trobat els guardes que fan la ronda de la vila. M’han donat cops, m’han ferit, m’han arrencat el mantell els sentinelles de les muralles. Jo us conjuro, filles de Jerusalem: si trobeu el meu estimat, què li contareu? Digueu-li que estic malalta d’amor. En què és el teu estimat millor que els altres, oh tu, la més bella de les dones? En què és el teu estimat millor que els altres, que així ens conjuris? El meu estimat és blanc i rogenc, es distingeix entre deu mil. El seu cap és or finíssim; els seus rulls, tanys de palmera, negres com el corb. Els seus ulls són coloms al costat dels rierols, es banyen amb llet i reposen a la vorada. Les seves galtes són un erol de bàlsam, arquetes de perfum. Els seus llavis són lliris que regalimen mirra. Els seus braços són cilindres d’or ornats amb gemmes de Tarsis, el seu ventre és vori treballat recobert de lapislàtzuli. Les seves cames són columnes d’alabastre assentades sobre sòcols d’or fi. És esvelt com el Líban, majestuós com el cedre. La seva boca és dolça. Tot ell és una delícia. Així és el meu estimat, així és el meu amor, filles de Jerusalem!