Rut 1:11-17

Noemí insistia: – Torneu-vos-en, filles meves! Per què voleu venir amb mi? Jo ja no puc tenir més fills perquè us hi pugueu casar. Aneu, torneu-vos-en, filles meves! Sóc massa gran per a casar-me. I ni que pensés que encara puc tenir fills, em casés aquesta mateixa nit i n’arribés a tenir, ¿esperaríeu fins que fossin grans? ¿Per ells renunciaríeu a casar-vos? No, filles meves! El meu destí és més amarg que el vostre: la mà del Senyor s’ha girat contra mi. De bell nou esclataren en plors. Orpà va besar la sogra per acomiadar-se’n, però Rut no se’n volgué separar. Noemí li va dir: – Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te’n a casa! Però Rut contestà: – No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!