Salms 78:40-72

Quantes vegades es rebel·laren al desert! Com el contristaven en plena solitud! Una vegada i una altra posaven Déu a prova, entristien així el Sant d’Israel. No es recordaven de la seva mà, del dia que els havia rescatat de l’opressió, quan obrà grans senyals a Egipte, meravelles a la plana de Tanis: va convertir en sang canals i recs, perquè els egipcis no poguessin beure; envià tàvecs que els consumien i granotes que infestaven el país; abandonà les collites als insectes, el fruit del seu treball a les llagostes; amb la pedregada els destrossà les vinyes, i amb la calamarsa, els sicòmors; moria el bestiar, colpit per la pedra, i els seus ramats eren víctimes dels llamps. Desencadenà encara el foc del seu rigor: indignació, càstig i desgràcies, tot un estol d’àngels malèfics. Va donar lliure curs al seu enuig deixant que la mort els assaltés i la pesta consumís les seves vides. Va colpir a Egipte tots els primogènits, la flor de la fillada del poble de Cam. Tragué fora com un ramat el seu poble i els va guiar com ovelles pel desert. Els guià segurs, sense res que els fes por, i la mar va engolir els seus enemics. Els féu entrar al clos sagrat, en aquella muntanya que el seu braç es conquerí. Davant d’ells expulsà els pobles nadius, els repartí per sorts l’heretat i instal·là a casa d’aquells pobles les tribus d’Israel. Però posaren Déu a prova, es rebel·laren, no van guardar l’aliança de l’Altíssim, el refusaren i el traïren igual que els seus pares, desviant-se com sagetes mal tirades; l’irritaven en els recintes sagrats, l’engelosien amb els seus ídols. Quan ho veié, Déu es va indignar i repudià Israel completament; abandonà el temple de Siló, el tabernacle del santuari d’Adam; i deixà captiva en mans dels opressors la seva arca potent i gloriosa. Indignat contra la seva heretat, abandonà el seu poble a mercè de l’espasa; el foc consumí tants homes joves que les noies no tingueren cants de núvia; els sacerdots van caure a la guerra, i les viudes no els pogueren plorar. Llavors el Senyor es desvetllà com si s’hagués adormit, igual que un guerrer ensopit de massa vi: va ferir els darreres dels seus opressors, que en portaren per sempre la vergonya. Deixà de banda la casa de Josep, desestimà la tribu d’Efraïm. Va escollir la tribu de Judà, la muntanya de Sió, que ell tant estima; hi construí el seu temple, ferm com el cel, etern com la terra i els seus fonaments. Va escollir David, el seu servent, el va treure d’entre pletes i ramades, el prengué de darrere les ovelles, perquè pasturés el seu poble de Jacob, Israel, la seva heretat. Ell els pasturava amb cor irreprensible, els guiava amb mà prudent.