Salms 77:1-20

Que pugi a Déu el meu clam, que pugi a Déu i que ell m’escolti. Et cerco, Senyor, en dies de perill, i a les nits no em canso d’alçar les mans, però la meva ànima no troba consol. Quan em recordo de Déu, sospiro, em sento defallir sempre que hi penso. Pausa Ell aparta la son dels meus ulls, i em torbo tant, que ni goso parlar. Penso en les èpoques llunyanes, recordo els temps antics; de nit rumio dintre meu, reflexiono i em pregunto a mi mateix: «¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més? ¿Ha deixat per sempre d’estimar-nos, s’ha desdit de la seva paraula? ¿Pot oblidar-se Déu de compadir, l’enuig pot tancar-li les entranyes?» Pausa I exclamo: «És per això que sofreixo: la mà de l’Altíssim ja no actua com abans.» Recordo de nou les gestes del Senyor, tinc presents els prodigis d’altre temps. Repasso dintre meu les teves obres i penso en les teves proeses. Déu meu, és sant el teu obrar; quin déu és gran com ho és el nostre? Tu, el Déu que obra maravelles, revelaves als pobles el teu poder. Amb el teu braç vas rescatar el teu poble, la fillada de Jacob i de Josep. Pausa En veure’t, Déu nostre, les aigües, en veure’t, les aigües s’arremolinaren, fins i tot tremolaren les aigües abismals. Els núvols es desferen en aiguats, van roncar les nuvolades i brunzien les teves fletxes. Rodolava el retruny del teu tro, els llamps il·luminaven l’univers, la terra tremolava i trontollava. Pel mig de la mar et vas obrir camí, i l’oceà es convertí en lloc de pas de les teves petjades invisibles.