Salms 139:1-17

Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes, saps prou bé quan m’assec o quan m’aixeco. Descobreixes de lluny estant els meus propòsits, veus si camino o si reposo, et són coneguts tots els meus passos. Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada. M’estrenys a banda i banda, has posat damunt meu la teva mà. El teu saber és tan admirable que em supera; és tan elevat que no puc abastar-lo. On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva mirada? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo. ¿Provaré de prendre les ales de l’aurora? ¿Aniré a viure a l’altre extrem del mar? També allà la teva mà em guiaria, també allà em sostindries. ¿Diré, doncs: «Que m’amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit»? Per a tu no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca et són igual. Ets tu qui m’has format les entranyes, m’has teixit en el ventre de la mare. Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses: ho reconec amb tota l’ànima. Res del meu cos no et passava per alt quan jo m’anava fent secretament, quan em brodaven en el fons de la terra. Els teus ulls em veien abans d’estar format, i els dies de la meva vida eren tots escrits en el teu llibre; estaven tots fixats, abans que n’existís un de sol. Com en són, d’insondables, per a mi els teus designis! Déu meu, com podria comptar-los d’un a un?