Llavors tota la comunitat es posà a cridar i va passar tota la nit planyent-se. Tots els israelites murmuraven contra Moisès i Aaron. La comunitat sencera els deia:
– Tant de bo que haguéssim mort a Egipte o que ara moríssim en aquest desert! Per què el Senyor ens porta en aquest país? ¿Per fer-nos morir a la guerra i perquè les nostres dones i els nostres infants siguin capturats? Valdria més tornar-nos-en a Egipte!
I es deien els uns als altres:
– Elegim-nos un cap i tornem a Egipte!
Llavors Moisès i Aaron es van prosternar amb el front a terra, en presència de tota la comunitat reunida. Josuè, fill de Nun, i Caleb, fill de Jefunnè, dos dels qui havien explorat el país, s’esquinçaren els vestits i digueren als israelites:
– El país que hem recorregut i explorat és molt i molt fèrtil. Si el Senyor es complau en nosaltres, ens durà en aquest país que regalima llet i mel i ens el donarà. Però no us rebel·leu contra el Senyor, ni tingueu por de la gent d’aquest país: ens els menjarem d’una mossada! Ells ja no tenen qui els protegeixi, mentre que el Senyor és amb nosaltres. No tingueu por d’ells!
Però tota la comunitat parlava d’apedregar-los, quan la presència gloriosa del Senyor va aparèixer a la tenda del trobament davant tots els israelites.
El Senyor va dir a Moisès:
– Fins quan em menysprearà aquest poble? Fins quan no voldrà confiar en mi, després de tants prodigis com he obrat enmig d’ells? Els faré morir de pesta i els privaré de l’heretat. I de tu faré un poble més gran i més nombrós que no pas ells.
Moisès va replicar al Senyor:
– Els egipcis saben que tu, amb el teu poder, has fet sortir aquest poble del seu país, i ho han dit als habitants d’aquesta terra. Tots han sentit a dir que tu, Senyor, acompanyes aquest poble i t’hi mostres cara a cara; que el teu núvol reposa damunt d’ells, que de dia camines davant d’ells en una columna de núvol i de nit en una columna de foc. Si ara fas morir d’un cop tot aquest poble, les nacions que en sentiran parlar diran: “El Senyor no era capaç de fer entrar aquest poble al país que havia promès; per això els ha fet morir al desert.” Ara, doncs, et suplico, Senyor, que despleguis el teu gran poder. Tu has dit: “Jo sóc el Senyor, lent per al càstig i ric en l’amor. Perdono les culpes i les faltes, però no tinc el culpable per innocent: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació.”
Ja que el teu amor és tan gran, et prego que perdonis les culpes d’aquest poble, tal com has fet des d’Egipte fins aquí.
El Senyor respongué:
– El perdono, tal com m’has demanat. Però, tan cert com jo visc i com la meva presència gloriosa omple tota la terra,
declaro que ningú dels qui, després de contemplar la meva presència gloriosa i els prodigis que he fet a Egipte i al desert, ara em posen a prova, desobeint-me per desena vegada, no veurà el país que vaig prometre als seus pares. Ningú dels qui m’han menyspreat no el veurà. Però al meu servent Caleb, que ha estat animat per un altre esperit i m’ha seguit fidelment, jo el faré entrar al país que ell ha explorat, i els seus descendents en prendran possessió. Entretant, els amalequites i els cananeus continuaran habitant les valls d’aquesta regió. Demà poseu-vos en marxa i dirigiu-vos cap al desert, camí del Mar Roig.
El Senyor va parlar encara a Moisès i a Aaron. Els digué:
– Fins quan aquesta comunitat perversa anirà murmurant contra mi? He sentit les murmuracions dels israelites en contra meu. Doncs bé, tu digues-los: “Jo, el Senyor, afirmo, tan cert com visc, que us tractaré tal com he sentit que dèieu. Tots els qui heu estat censats de vint anys en amunt i heu murmurat contra mi, morireu en aquest desert, aquí deixareu el vostre cos. Juro que no entrareu al país on vaig prometre que us faria habitar. Tan sols hi entraran Caleb, fill de Jefunnè, i Josuè, fill de Nun. Vosaltres dèieu que els vostres fills serien capturats. Doncs són ells els qui jo hi faré entrar; ells coneixeran el país que vosaltres heu menyspreat. Mentre els vostres cossos aniran caient en aquest desert, els vostres fills portaran una vida de pastors nòmades pel desert durant quaranta anys; hauran de suportar el pes de les vostres infidelitats fins que l’últim de vosaltres mori en aquest desert. Vau explorar el país durant quaranta dies i portareu el pes de les vostres culpes durant quaranta anys, a raó d’un any per dia: així sabreu què vol dir posar-se contra mi. Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. Juro que tractaré així tota aquesta comunitat perversa que s’ha conjurat contra mi. Tots moriran en aquest desert. És aquí que moriran.”
Pel que fa als homes que Moisès havia enviat a explorar el país i que, de tornada, havien mogut tota la comunitat a murmurar contra ell, fent córrer rumors desfavorables sobre aquella terra, van morir de sobte davant el Senyor, per la dolenteria d’haver escampat aquells rumors. Dels homes que havien explorat el país, van sobreviure tan sols Josuè, fill de Nun, i Caleb, fill de Jefunnè.
Quan Moisès hagué dit això a tots els israelites, el poble es va afligir molt. Van llevar-se de bon matí i es dirigiren cap als cims d’aquell país munta-nyós, dient:
– Hem pecat. Estem disposats a pujar cap al lloc que el Senyor ens ha promès.
Però Moisès va replicar:
– Per què transgrediu l’ordre del Senyor? No en sortireu. El Senyor no és amb vosaltres. No hi aneu, i així no sereu vençuts pels vostres enemics. Allà us esperen els amalequites i els cananeus: les seves espases us mataran. Heu abandonat el Senyor, i per això ell no és amb vosaltres.
Però ells s’obstinaren a dirigir-se cap als cims d’aquell país muntanyós, mentre que l’arca de l’aliança del Senyor i Moisès no es movien del campament. Els amalequites i els cananeus que habitaven a la Muntanya van baixar, els derrotaren i van dispersar-los fins a Hormà.
Aplicació de la Bíblia
Bible App for Kids
