Els soldats del governador es van endur Jesús dins el pretori i reuniren al seu voltant tota la cohort. El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata i li posaren al cap una corona d’espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S’agenollaven davant d’ell i l’escarnien dient:
– Salve, rei dels jueus!
Li escopien, li prenien la canya i li pegaven al cap.
Acabada la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo.
Quan sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l’obligaren a portar la creu de Jesús. Arribats en un indret anomenat Gòlgota –que vol dir «lloc de la Calavera»–, li donaren a beure vi barrejat amb fel; ell el va tastar, però no en volgué beure.
Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se’ls als daus . I s’estaven asseguts allà custodiant-lo.
Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus.»
Juntament amb ell foren crucificats dos bandolers, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:
– Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!
Igualment se’n burlaven els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei i els notables, tot dient:
– Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. És rei d’Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell! Ha confiat en Déu: que l’alliberi ara, si tant se l’estima! Ell, que va dir: “Sóc Fill de Déu”!
Els bandolers que havien estat crucificats amb ell l’insultaven de la mateixa manera.
Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força:
– Elí, Elí, ¿lemà sabactani? –que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? »
En sentir-ho, alguns dels qui eren allí deien:
– Aquest crida Elies.
De seguida un d’ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, la clavà en una canya i la hi donava perquè begués. Els altres deien:
– Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo.
Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va exhalar l’esperit.
Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts.
El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien:
– És veritat: aquest era Fill de Déu.
També hi havia allà moltes dones que s’ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.
Arribat el capvespre, vingué un home ric d’Arimatea, que es deia Josep i era també deixeble de Jesús. Aquest anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, i Pilat va manar que l’hi donessin. Josep prengué el cos, l’embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s’havia fet tallar a la roca. Després va fer rodolar una gran pedra a l’entrada del sepulcre i se n’anà. També eren allà Maria Magdalena i l’altra Maria, assegudes enfront del sepulcre.
El dissabte, l’endemà del dia de la preparació, els grans sacerdots i els fariseus es reuniren i anaren a trobar Pilat per dir-li:
– Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia, va dir: “Al cap de tres dies ressuscitaré.” Dóna ordre, doncs, que assegurin el sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els seus deixebles vinguessin a robar el cos i després diguessin al poble: “Ha ressuscitat d’entre els morts.” Seria una impostura pitjor que la primera.
Pilat els digué:
– Aquí teniu una guàrdia. Aneu al sepulcre i assegureu-lo tan bé com sapigueu.
Ells anaren al sepulcre i l’asseguraren segellant-ne la pedra de l’entrada i posant-hi la guàrdia.