Mateu 13:33-58

Els digué una altra paràbola: – Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món . Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: – Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: – El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. »Qui tingui orelles, que escolti. »Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. »També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. »¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: – Sí. Ell els diu: – Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles. Quan Jesús hagué acabat aquestes paràboles se’n va anar d’aquell lloc; i quan arribà al seu poble, instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien: – D’on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles? Aquest, ¿no és el fill del fuster? La seva mare, ¿no es diu Maria? I els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això? I el rebutjaven. Jesús els digué: – Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva. I no va fer allí gaires miracles, perquè no tenien fe.